A Europa, i per febrer
L’any passat va passar igual i recordin que va ser la temporada inoblidable. El partit ha fet un tuf de dejà vu que semblava pastat a allò que vem fer a Lyon i que donarà feina a Mestre Croif a discernir si el pitjor partit de l’era Guardiola és aquest o el del Racing. De fet, el que més em preocupa és com aquests catúfols poden arribar a perllongar el sotrac que, indefectiblement, cada temporada s’ha de passar. Insisteixo, fins i tot la temporada passada. Aquesta nit el headquarter del candidat Benedito s’ha traslladat de la plaça de Sant Jaume (seu habitual) al carrer de Bigai, i ha estat una magnífica idea retrobar-se prop d’un centenar de culers aparcant la pluja de idees, el programa, les agendes, el powerpoint… i tornant a ser allò que més ens agrada i que dona sentit a aquesta titànica i desigual lluita: una colla de malalts d’aquests colors. Vull creure que altres candidats han fet si fa no fa, vull dir aparcar-ho tot i buscar un lloc on trobar-se amb amics, una cervesa i set de bon futbol… per bé que alguns potser em costa més d’imaginar-los. El cas és que en Benedito i prop d’un centenar dels seus companys d’aventura avui m’han ajudat a passar l’angoixa del dejà vu que els deia, d’aquesta mel·líflua pastositat com griposa que avui ha transmès el joc de l’equip, i que ja no podem atribuir a tantes baixes, fora les d’Abidal i Alves, que potser son les que han fet que tot trontollés a partir precisament d’on cal que tot sigui sòlid, i fent que Valdés acabés essent el més decisiu dels nostres, juntament amb l’encert del peu d’Ibra de ser al cas del retruc de l’únic xut que ha fet a dretes en tot el partit. Moltes persones pensen que tenir talent és una sort; poques pensen que la sort sovint és qüestió de talent. Que li demanin a l’Agustí.
Sortíem al carrer i el fred glaçava les converses. A Europa, i en febrer, no és tan mala notícia un empat al partit d’anada. Seguim vius. I les grips passen.
