La llei del Canvi Climàtic del 2017, aprovada pel Parlament de Catalunya, ha patit retards i incompliments constants, fent evidents la inacció dels diferents governs de Junts i ERC de l’última dècada i la paràlisi d’aquest últim any amb el president Pere Aragonès. Han estat cinc anys perduts, que són especialment greus per diferents motius.
El primer és la distància entre les paraules i l’acció de govern. La Llei del 2017 té rang de Llei i incomplir-la pot suposar haver d’afrontar sentències contràries als interessos de la Generalitat. Ja hi ha hagut casos a l’àmbit internacional, com per exemple sobre el govern de Boris Johnson a Anglaterra, on han estat obligats a complir les seves pròpies lleis.
El segon motiu és que la Llei del 2017 va fixar-se que l’any 2030, Catalunya hauria arribat a assolir objectius que, avui, ja semblen pràcticament impossibles d’aconseguir-se. L’exemple més evident és que les energies renovables, eòlica i fotovoltaica, no avancen ni poc ni gens. Mentre que són imprescindibles si Catalunya vol tenir un model sostenible i medi ambiental neutre de petjada de CO2.
Durant la COP27 a Egipte, països molt rellevants demanaven afluixar l’ambició dels objectius de reducció d’emissions dels gasos d’efecte hivernacle. Això no obstant, s’ha acordat mantenir un increment màxim d’1,5°C de temperatura. Les pressions de grans potències econòmiques no han servit per augmentar aquest límit fins als dos graus. És una bona notícia, perquè les conseqüències del canvi climàtic són la sequera, l’augment de temperatura, desastres naturals i, de retruc, augment de malalties contagioses i major pèrdua de vides per factor climàtic. El tercer motiu, per tant, és que a l’àmbit internacional segueix insistint en l’emergència del moment i en l’objectiu de reaccionar amb urgència per evitar un escalfament per sobre dels 1,5°C.
El quart és que ens trobem en una zona, la conca mediterrània, especialment vulnerable al canvi climàtic i en aquest sentit Catalunya necessitaria un govern que tingués especial compromís i dedicació a les accions recollides en la llei. Catalunya té sol i vent, capacitat industrial, i únicament allò que falta és agilitat i compromís per una nova civilització verda. Avui hi ha més emissions brutes que fa un any i menys contribució d’energies renovables al mix energètic català, que continua essent excessivament depenent de les energies fòssil i nuclear. Segons alguns càlculs recents, 3.500 milers de tones d’emissions brutes i, en canvi, 2.600 fa un any.
L’article 2 de la Llei 16/2017 va comprometre Catalunya a no dependre dels combustibles fòssils, però la nova energia eòlica d’aquests últims deu anys ha estat únicament un aerogenerador a tot el territori. El 19, apartat C, fixa que Catalunya tindrà la meitat de l’energia que consumeix de renovables. El govern d’ERC ha insistit a parlar de model participat, democràtic i distribuït, però malauradament darrera del discurs no hi ha cap acció tangible.
El Proencat de la Generalitat de Catalunya va fixar que, si Catalunya volia tenir la meitat d’energia que consumeix de procedència neta o de renovables, això significava poder generar 10.000MW de nova potència instal·lada d’energies renovables. Fa pocs dies, la Consellera Jordà explicava que s’havien instal·lat 259MW de renovables en autoconsum i ho va definir com a «revolució» i «fita històrica». 259MW són el 0,6% de l’energia que consumeix el país i la Llei del Canvi Climàtic estableix que Catalunya Catalunya necessitarà 9.741MW més que els 259 anunciats el 2030. De fet, segons els compromisos contrets per tot el Parlament de Catalunya i que hauria d’assumir el govern, el 2025 hauríem de tenir 2.000MW d’energia fotovoltaica i eòlica i és obvi que en el govern ningú compleix aquests objectius fixats com a indispensables per a la Llei del Canvi Climàtica del 2017.
La manca de decisió del govern és un problema per a Catalunya en un moment que l’energia és un tema prioritari per ser forts, tant per no dependre de comprar-la a fora on el cost anual és d’uns 10.000M d’€, com per complir amb els objectius europeus, accedir a ajuts i no contradir les mateixes lleis del Parlament de Catalunya. La incapacitat absoluta de desplegar processos participats ha portat la paràlisi al govern de Catalunya, quan el país més necessita que es digui on les renovables són més eficients i menys perjudicials o menys agressives amb els territoris.
En aquestes circumstàncies, Catalunya ha de fer una transició verda d’una vegada per totes, per millorar les condicions de vida de les persones que esdevenen més dolentes quan el clima es torna radical, per aprofitar noves oportunitats de desenvolupament econòmic, innovació i creixement laboral d’aquest nou mercat energètic i verd. ERC, sovint, descriu aquest procés com si fos un retorn a un passat bucòlic, mentre que el rumb de futur és de canvi, transformació, reforma, nova industria verda i mobilitat moderna i sostenible.
