La Concha Gutiérrez ens mostra, sense jutjar, el que veu des de la seva finestra:

Silvia Pérez és una jove de 25 anys. Avui ha arribat el dia, fa mesos que espera una visita mèdica amb el Dr Gil, un prestigiós traumatòleg que li han recomanat.

     Fa dos anys, va tenir un greu accident de trànsit, el seu cotxe va quedar per a la ferralla i el seu genoll esquerre fet miques. Afortunadament la va operar d’urgència un gran professional que li va reconstruir el genoll amb els trossets d’ossos que va poder recuperar un a un, com si es tractés d’un puzle i els va ajuntar amb una tècnica nova. Té dolor i una certa limitació. Confia que el doctor Gil l’ajudi amb el seu problema. Ella pren Ibuprofè i hi aplica fred quan li fa mal, també exercita tot el que pot el quàdriceps. Va tenir molta sort tenint en compte el que podia haver estat.

Des de la finestra de la Silvia Pérez

La sala d’espera està de gom a gom de gent, fa molta calor, porto més d’una hora aquí asseguda i les lletres que indiquen que és el meu torn no apareixen a la pantalla. Parlo amb la noia de recepció queixant-me del retard, em diu que davant meu només hi ha una altra persona. Em torno a asseure a la sala. M’entretinc amb el mòbil. Porto temps esperant aquesta visita mèdica, imagino que el doctor em dirà de fer una ressonància magnètica per a veure com està, realment, el meu pobre genoll; potser m’hi infiltren cèl•lules mare, he llegit molt sobre aquest tema i sembla que en casos com el meu és un tractament molt efectiu.

     Per fi em toca! Entro en la consulta, em saluda el doctor i em pregunta en què pot ajudar-me, li explico el meu problema, em demana que m’estiri a la llitera i li mostri el genoll… en aquest mateix moment sona el seu telèfon mòbil, l’agafa… per la conversa dedueixo que li pregunten sobre el pacient anterior, ell confirma que li han de programar una cirurgia d’espatlla el més aviat possible. Penja. Comença a mirar-me la cama, observa la cicatriu, diu que té bon aspecte, considerant que va ser una ferida oberta, em diu que pugi, baixi, flexioni la cama mentre ell la va observant… En aquest instant entra un col•lega seu a la consulta i espera impacient que s’acabi la meva visita per a preguntar-li alguna cosa. Noto que s’afanya. Li comento si seria convenient per a pal•liar el dolor injectar-m’hi cèl•lules mare. Sense argumentar-m’ho, m’ho desaconsella. Una infermera pica i entreobre la porta, sense acabar d’entrar, li recorda que té un informe mèdic pendent de signar a la recepció:
     –Vigili de recordar-se’n, no se’n vagi pas sense fer-ho, que el pacient ha de presentar-lo demà en el tribunal mèdic, –el doctor assenteix amb el cap, la infermera marxa tancant la porta…
     El doctor, em diu que ja em puc aixecar de la llitera. Em comenta:
     –És important faci exercici per a enfortir el quàdriceps d’aquesta cama; prengui Ibuprofè i apliqui-hi fred si li fa mal. Ens veurem d’aquí un any.
     M’acomiado.
     A l’ascensor, se’m salten les llàgrimes. Em sento frustrada. Quan arribo a casa escric una ressenya negativa sobre l’hospital i el doctor.

Des de la finestra del Dr. Gil

M’he aixecat a les 6,30 h, m’he fet una dutxa ràpida, he pres un desdejuni lleuger i m’he posat en marxa cap a l’estació de tren per a anar al treball. Em sento afortunat, la meva professió m’agrada, la meva dedicació és màxima: millorar la vida de la gent em satisfà. A les 8 h ja estic al quiròfan, una cirurgia programada per a retirar els claus d’una fractura de peroné, el pacient és un home de mitjana edat, a continuació poso una pròtesi de maluc a una senyora gran, col•loco uns cargols en una fractura de turmell a un jove que ha caigut escalant, una altra operació de maluc, també a una senyora una mica més jove que l’anterior amb molta osteoporosi… i l’última intervenció: una de molt delicada, una hèrnia discal que compromet la medul•la espinal d’un home. He menjat ràpid a la cafeteria de l’hospital i he començat a passar consulta a les 15,30 h. Un company no ha vingut a treballar, està malalt, ens hem repartit els seus pacients entre diversos col•legues.

     A les 19 h ha entrat una noia anomenada Silvia, per a consultar sobre el seu genoll esquerre, he dubtat de si manar-li fer una ressonància magnètica que aportés nova informació, però com que sé que el departament de Radiologia va saturat i no ho he cregut necessari, no ho he fet… m’ha suggerit tractar-la amb cèl•lules mare, li ho he desaconsellat. He pensat és massa jove per a infiltrar-n’hi, en el seu cas és millor esperar, aquesta tècnica només pot fer-se 2 o 3 vegades i és millor es reservi per a més endavant, quan sigui més gran, la necessitarà més. Recomano exercicis de quàdriceps, Ibuprofè i aplicar fred a la zona quan hi hagi inflamació, és l’única cosa que pot fer-se.

     Agafo el tren de tornada a casa, són les 20,30 h. Durant el trajecte he rebut un WhatsApp del meu cap, diu que una pacient, una tal Silvia, m’ha fet una ressenya negativa i que demà, si us plau passi pel seu despatx per a parlar del tema.



Concha Gutiérrez
16 *novembre 2022

Article anteriorLa veu de Vila: entrevista a la periodista Cristina Puig
Article següentIncomplir les Lleis del Parlament no és una bona política. Per una Catalunya verda i industrial
Rosa Maria Pascual Sellent és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable dels tallers d’escriptura com Tecamolsaires del Montseny i de presentacions i tertúlies literàries mensuals. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat Montseny Màgic, Montseny Eròtic i Montseny amb un Somriure. És autora de llibres per a aprendre matemàtiques divertides com la col·lecció “Pensem i comptem”, també per aprendre a llegir i escriure amb les Lletres Amagades i Letras con disfraz il·lustrats per ella mateixa. De contes infantils En Jordi i el drac amb pintures d’Antònia Molero, i d’un àlbum il·lustrat per per Aurembiaix Abadal titulat En Jordi va pel Món i que va ser obra premiada en el CCCB. De les novel·les curtes com Tardor Roja; Un mar de boires, Premi Jalpí i Julià; de la col·lecció Bell-lloc i altres contes de mestres que conté El Racó dels desitjos que és una peça teatral representada en alguns a sales del Vallès i Barcelona. De les novel·les històriques inspirades en l’autobiografia: On vas, Irina?, editada en català, castellà Adónde vas, Irina? i anglès Where are you going, Irina? i finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. De La Mestra amb un somriure als llavis, premi memòria popular de La Roca Romà Planas i Miró. I del poemari Si Condicional editat durant la pandèmia i amb dibuixos de l’Aurembiaix Abadal.