La proclamació de les corts espanyoles reafirmant el dret a no decidir dels catalans i entrant per fi a l’arena política és el primer símptoma de que es pot discutir raonadament amb l’estat. Les nombroses intervencions dels membres del govern Espanyol, de banquers afins i de grans empresaris oligopolístics atiant el discurs de la por és un altre símptoma que els espanyols, finalment, volen discutir sobre la independència de Catalunya.
Benvinguda, doncs, tota aquella dialèctica que fomenti la discrepància serena i oberta. Fins i tot la tendenciosa recuperació del debat de les balances fiscals per part del ministeri d’Hisenda és un bon senyal. Tot allò que ens permeti parlar amb tranquil·litat i normalitat afavoreix la clara consciència que no se’ns pot prohibir la paraula, i per tant, ajuda a que no se’ns pugui negar una consulta ciutadana. Tothom és conscient de la dificultat d’un procés de secessió, de les moltes i complexes qüestions que caldrà valorar i negociar, i del temps que haurà de transcórrer per arribar a ser un nou estat. Però el debat s’ha instal·lat com a fet necessari a Madrid i això ens apropa a l’objectiu final.
Espanya és una unitat de destí universal en fase de descomposició. Té una monarquia ‘sub judice’ per frau fiscal. Té una policia disposada a mentir i negar l’evidència d’uns crims que li passaran factura internacional. Té un dèficit públic que puja cada any 60.000 milions d’euros i que ja ha arribat al 100% del PIB. Té un partit que governa amb prepotència, sense complicitats i a cop de decret violant el sentit comú en matèria d’educació, de sanitat, de dret a la vida, d’energia i amb més casos de corrupció dels que ens podem imaginar. Té un problema d’imatge pública a l’estranger amb grans empreses tocades de mort en els seus deliris expansionistes (Repsol a l’Argentina, Sacyr al Panamà) i té un 25% d’aturats sense solució possible a curt termini, i un 50% dels joves sense cap possibilitat de trobar feina.
Anem bé perquè ja es parla d’independència a Madrid amb por i ràbia, però se’n parla. Anem bé perquè dins d’una Espanya que s’enfonsa per mèrits propis i que només ens vol per treure’ns els diners i l’ànima, no hi podrem mai voler estar.
