L’aparent lentitud del procés engegat cap a un nou escenari on es pugui desenvolupar, amb més comoditat i amb més llibertat de moviments, la vida de la nació catalana genera un certa i desagradable inquietud en la seva ciutadania. Són multitud els qui experimenten una sensació permanent d’impotència col·lectiva davant la inflexible posició del govern espanyol. Resulta extraordinàriament feixuc i decebedor escoltar les negatives que des del centre de l’Estat es van disparant contra les aspiracions nacionals de Catalunya.
Se’m pot argüir que la defensa a ultrança de la unitat, com si fos un dogma de fe, és l’única sortida que té l’actual govern d’Espanya. Tanmateix, podem replicar que no és l’única. Si el poder polític espanyol –el que governa o el que exerceix l’oposició- s’hagués posat a pensar en una estructuració de l’Estat en base a les nacions que conté, encara s’hauria pogut preservar alguna mena d’unitat del conjunt dels territoris de l’Estat. No la unitat, però, forçada a través de la preeminència de la nació castellana, sinó una unitat travada des de la igualtat i des de la col·laboració entre les diverses nacions hispàniques.
Com que s’ha demostrat que aquesta unitat basada en la raó no ha estat possible, Catalunya ha emprès el camí que havia d’emprendre. I com que l’actual govern espanyol no modificarà la seva concepció uniforme de la unitat estatal, les coses encara es complicaran més en els mesos que vindran. Els poders de l’Estat no cessaran en el seu objectiu primordial: afeblir la voluntat catalana de conquerir la sobirania; desmuntar els arguments en què es basa l’aspiració dels catalans a la llibertat; intentar seduir amb les enganyoses raons dels aventatges de mantenir la unitat estatal; negar a Catalunya el rang de nació i, per tant, convidar-la a assumir la superioritat de la nació espanyola. I, en definitiva, impedir que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el futur de la seva pròpia nació.
Per tant, l’ofensiva dels poders de l’Estat serà de gran magnitud i voldrà incidir en els diversos estaments de la nostra societat. Això obliga els catalans a valorar la transcendència del moment històric que vivim, a no deixar-nos emportar per la desídia, i sobretot a no capitular per manca de convicció. Els resultats d’un abandonament del procés en marxa serien desastrosos si considerem el futur dels nostres descendents. La derrota en el combat per la sobirania podria significar la prolongació –no se sap per quant de temps- de ‘l’statu quo’ actual, és a dir, de la submissió de la nostra nació a un poder nacional espanyol que tindria les mans lliures i més fortes per intentar amb més valentia l’extinció de la nació catalana. No oblidem que, per als poders espanyols, la nació catalana no solament no existeix, sinó que no ha d’existir.
Prat de la Riba –a qui la Història ha qualificat com el forjador de la nacionalitat catalana-, davant la resistència d’Espanya a acceptar els projectes per a la seva nació, ja va fer el 1914 una afirmació que avui ressona amb nova potència estimuladora perquè és aplicable a la nostra circumstància de present: “La resistència serà formidable, però també és formidable la nostra força”.
