Per si algú no ho tenia clar, tot ciutadà espanyol que vulgui promoure la secessió de Catalunya, és a dir tot independentista, està defensant la desobediència civil. La constitució espanyola deixa clar i blinda la unitat territorial d’Espanya. És públic i tothom ha de saber que la sobirania espanyola recau en tots els ciutadans de l’Estat Espanyol i en tot el seu territori: Article 1.2 “La sobirania nacional reside en el pueblo español”, Article 2 “La constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación espanyola, patria común e indivisible de todos los españoles”, Article 8.1 “ Las fuerzas armadas… tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”.
La pregunta, si voleu, seria per què, qui i com es va fer una constitució que ens deixa als catalans sense cap possibilitat legal espanyola d’exercir el nostre dret com a poble, anterior en qualsevol cas a la constitució. I cal recordar que la constitució espanyola es va fer per trencar amb una legalitat franquista, imposada per un govern
sustentat per part de l’exèrcit que es va aixecar el 36 contra una legalitat vigent, i que al cap de tres anys guanyava la guerra. Es va fer en un període de transició, on el paper de l’exèrcit Espanyol va ser important (mireu l’article 8.2, on se’l fa garant constitucionalment parlant de la unitat de la patria), i on el resultat va ser consensuat per moltes parts i aprovada majoritàriament pels espanyols, que bàsicament no volien tornar a les andades del 36-39.
És obvi doncs, que defensar la independència de Catalunya atempta directament contra l’ordenament constitucional i ens obliga, tard o d’hora, a la desobediència civil. Però també és obvi que el dret de l’autodeterminació dels pobles, com el català, és sens dubte previ a la constitució espanyola i hauria de ser respectat i reconegut per qualsevol constitució de qualsevol estat modern i hereu de la tradició democràtica europea. Però mentre això no sigui així, defensar la independència de Catalunya vol dir voler canviar les regles de joc de la constitució espanyola en nom del dret de l’autodeterminació dels pobles, com ha passat sempre en els processos històrics de secessió. Per això, si es vol fer pacíficament, cal un procés, llarg , decidit, valent, pacient però constant. I si es vol aquest canvi, més enllà dels drets històrics és per acabar amb els abusos i la manca continuada de respecte de l’Estat espanyol envers Catalunya.
Si el poble català, si els ciutadans espanyols que avui viuen en el territori històric de Catalunya, volen canviar aquesta legalitat, és perquè se senten, un cop més, agredits per l’estat espanyol (els ja coneguts atacs a la llengua, a l’economia, etc.) Això és així. Ser independentista és inconstitucional, però és necessari si volem sobreviure com a poble. No cal anar-ho repetint cada dia que estem promovent una desobediència civil col•lectiva, però cal tenir-ho clar i no enganyar a la gent. Això no treu que es s’hagi de defensar obligatòriament una forma de dissidència i desobediència col•lectiva pacífica. I afegeixo: intel•ligent. No ens hem d’exposar quixotescament a les ires i les multes de l’Estat Espanyol. Això no només no ajuda al procés, sinó que li va en contra.
Cal una actitud serena, decidida, i pacient. Ja arribarà l’hora d’exercir la desobediència col•lectiva. Aviat, no avui, però sí molt aviat. No cal precipitar-se. I el referèndum, si finalment el President no es fa enrere, serà un punt necessari de desobediència col•lectiva. Perquè així es va acordar. I si es fa enrere, perquè no es veu amb cor de mantenir el seu compromís, ja tindrem altres ocasions. Això si, qui vulgui fer el camí de la independència, que sàpiga que hi haurà un pas difícil i inevitable de desobediència civil col•lectiva. Si no, qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.
