Benvolgut senyor de Pinós,
Sincerament, no sé per on començar. Em desborda la vostra energia. Aneu camí de convertir-vos no pas en el Montaigne sinó en el Josep Pla de Pinós. Quina diabòlica mania d’escriure!
Ja ho veieu, han passat deu dies des de la vostra darrere carta i, en el mentrestant, l’esquizofrènic país nostre s’ha mostrat amb tot el seu esplendor. Quan ens hi posem els catalans donem uns espectacles que van des de Hollywood a Bollywood. No hi ha terme entremig.
Creieu que val la pena que faci referència a alguns punts de la vostra lletra? Vist el darrer article que acabeu de publicar a El Matí, diria que no només m’heu atrapat sinó que m’avanceu perillosament per l’esquerra. Constato, satisfet, que heu patit la vostra caiguda del cavall al Damasc independentista. Al•leluia, al•leluia!
Vau anar-hi, dissabte passat, a la manifestació? Hi ha moments fundacionals en la història de les nacions i dissabte n’era un. No em poso solemne, constato.
Mireu, estimat amic. El catalanisme, que és un moviment viu, ha anat evolucionant des d’aquell primer miracle que va ser la Renaixença. A quatre gats els va donar per aturar-se un dia, escoltar la seva parla, i adonar-se que allò que sentien era una llengua. A partir d’aquí uns van descobrir que hi havia hagut una història, i unes tradicions, i un dret, i un folklore. El catalanisme té un origen cultural.
Però contra aquell esllanguiment jocfloralista i una mica estèril, s’alçaria un primer teòric del catalanisme polític, Valentí Almirall, que va fracassar si per triomf entenem l’èxit. Però algú havia de dir-ho. Reformulat, l’esclat del catalanisme arriba amb la modernitat i la brillantor dels homes de la Lliga. Els joves Prat de la Riba, Cambó, Abadal, Ventosa suposen un corrent d’aire fresc que ho capgira tot. No només teoritzen, volen fer política. Des d’aquell moment, el catalanisme reformista queda instal•lat en l’eix central de la política catalana, i als seus extrems s’hi situen els federals i els –poquíssims- independentistes del moment. La idea imperial de Prat i la reforma camboniana d’Espanya centren el discurs. Però arriba un moment que la nació no en té prou.
Macià i Esquerra mouen el centre del moviment catalanista. Es fa més “democràtic”, més “popular”, arriba a capes on mai el catalanisme no havia arribat. Però continua essent, bàsicament, un moviment que encara no es planteja –parlo en termes generals- la secessió. Excepte Macià mateix i els seus seguidors, i Carrasco i Formiguera, no em dóna la impressió que poguéssim comptar gaires independentistes més. És lògic, se surt d’una dictadura, la de Primo, i l’encaix amb una Espanya democràtica i republicana torna a ésser possible.
Amb el pujolisme passarà una cosa semblant. El nou pacte “constitucional” sortit de la segona –i terrorífica- dictadura franquista, torna a posar el moviment catalanista en la línia del pacte amb Madrid. Digueu-nos ingenus, als catalans, però per insistir un cop i un altre, ningú no ens superarà mai.
Però la democràcia té algun preu s’ha de pagar. La normalitat democràtica, la rutina, el dia a dia, fa que poc a poc es vagi constatant l’autèntic tarannà espanyol. La impossibilitat ja certificada i manifesta que a Espanya puguin conviure nacions diferents. I quan no es pot conviure en un mateix espai, la gent, normalment, se’n va o la tiren per la finestra. Sincerament, preferiria la primera opció.
La manifestació de dissabte situa, per primera vegada, un escenari nou en el moviment catalanista. Ens n’hem anat. Ara sí que l’eix ha girat i l’independentisme ha consolidat un seu espai central que ambicionava, que semblava possible, però que no acabava d’arribar mai.. Ho deia molt bé l’amic Pere Navalles: hem guanyat el centre.
Aquesta és la clau del moment actual. Fora de l’espai central del catalanisme, ocupat per l’independentisme, als extrems, s’han situat els catalanistes moderats o reformistes i els federalistes. El canvi que això suposa és extraordinari.
No sé si vau llegir l’article que Antoni Puigverd va publicar el diumenge a La Vanguardia. Deia que no “quiero escribir el artículo más triste”, i va aconseguir-ho, perquè li va sortir patètic. Puigverd reconeixia, sense cap dubte, “los moderados hemos perdido”(alhora que, com és habitual, ja sortia la clàssica amenaça al “trencament de comunitats” i tal i qual). Per altra banda, el senyor Mascarell, instal•lat durant anys en les rendes sucoses del federalisme, acaba d’afirmar que no veu una altra sortida que la independència. No és l’opinió de tots els voluntaristes federalistes, però és interessant recollir-ho. Benvingut, siguem generosos. Un té un sentiment de condescendència amb tota aquesta gent que va creure en el “pacte constitucional”. Sé que dol reconèixer el fracàs, i ho lamento, ara bé, cal que es llepin aviat les ferides i que la conversió sigui sincera.
Insisteixo encara que em faci pesat. Que per primer cop l’independentisme ocupi l’espai central del catalanisme és una revolució. Sobretot perquè deixa fora de joc als extrems que es veuran obligats a jugar alguna carta, si no volen acabar de comparses i de bracet amb els energúmens que cremaven els arbres de la muntanya de Montjuïc diumenge al vespre.
No sabeu el content que estic que ja no m’he de justificar més. Encara diria més, no sabeu què content em sento que estiguem tan a prop de poder deixar de ser catalanistes per ser només catalans.
I no m’espanta de cap manera l’onada espanyola per l’èxit esportiu del Mundial de futbol. A casa, destrossats pel gol del senyor Iniesta, ens disposàvem a tancar finestres i portes i a morir deshidratats quan, de sobre, em va semblar sentir els segadors. Sí, eren els segadors!. Vaig sortir al balcó. Al davant, els nostres veïns, amb tota naturalitat, havien tret l’aparell de música i anaven repetint un cop i un altre la cançó que va tres-cents setanta anys va sortir d’aquells pagesos de Santa Coloma de Farners i de Riudarenes que un dia van agafar les falçs i les forques i van cridar Visca la terra. Vam passar tota nit sentit Els Segadors. Sí, visca la terra. Però ara ja sabem que la majoria la volem lliure.
Abraçades,
Quim Torra
