Un lector m’informa de l’existència del llibre que avui divulgo. L’autor, des del rigor científic de la millor historiografia, en un estil narratiu èpic que ben sovint recorda a Josep Benet, ens convenç que mai com avui no havíem estat tan a prop de la independència i, a la vegada, tan a prop de l’extinció de la pàtria, de l’irreversible punt de no retorn com en diu ell. Ho explica amb paraules planeres, carregades de raó històrica i de sentit comú. És persuasiu, com persuasiva és la realitat que ens envolta. Afirma que només un terç dels ciutadans de Catalunya parla català naturalment i habitual. Aquesta dada fa pànic. Es tracta d’una realitat que els qui vivim exclusivament en català, tant a casa com a la feina, ben sovint ignorem. Aquesta mena de catalans podem passar-nos dècades sense pronunciar ni un sol mot en castellà; quan ens hi veiem obligats, molt rarament, ens adonem que el nostre vocabulari és antiquat, massa correcte, sense les col·loquials frases fetes que ignorem i amb mots apresos a l’escola que ja han decaigut, com ara “mendrugo”.

Aquest miratge de la quotidianitat es trenca molt de tard en tard, quan sortim del nostre àmbit privat per anar a sopar o a fer una copa, per exemple. Aleshores ens adonem de la trista realitat que ens envolta. Pinyol la descriu així: “Si agafem el metro, si passegem per un centre comercial, si ballem en una discoteca, i en molts altres llocs ens pot aclaparar fins a l’angoixa la sensació de ser estranger al propi país”; és el “mal de llengua”. Davant d’aquest panorama hom perd les ganes de tornar a sortir de casa i s’hi tanca amb pany i clau durant deu anys més, envoltat sempre de bona música excel·lent literatura, i s’acaba convencent que Catalunya va bé. Tant se val que la realitat noctàmbula d’una esparsa nit de lleure l’adverteixi del miratge; hom deixa de pensar-hi l’endemà al matí, mig per comoditat, mig per supervivència. Si a l’anterior panorama hi afegim una general aversió a les lectures massa recents, per tal de no perdre gaire temps amb futilitats que encara no han estat purgades pel sedàs de l’oblit que només garanteix mig segle, hom incrementa el risc de perdre’s obres importants.

M’hi he rumiat molt abans d’escriure aquest article. Més de dues vegades m’ha passat pel cap la idea que l’únic que encara no havia llegit el llibre de Josep Pinyol era jo. Finalment m’he decidit a fer-lo perquè la seva angoixant diagnosi és una nítida fotografia del moment que travessem, de l’hostilitat exercida pel Regne d’Espanya contra Catalunya en els àmbits polític, econòmic i cultural. És una crònica de com el Regne d’Espanya exerceix nit i dia d’enemic principal de Catalunya; no n’hi ha d’altre que sigui ni tan perillós ni tan carnisser com ell. El Regne d’Espanya muny Catalunya econòmicament en un autèntic espoli colonial que, com ens advertia l’amic Torra, ascendeix a la xifra de 20.000 milions d’euros cada any. Això comporta que el català hagi de treballar més per assolir el nivell de vida que li correspon. I els espanyols menys. És lògic, doncs, que el Regne d’Espanya esmerci tots els seus esforços i tota la seva capacitat en evitar que ens separem: haurien de treballar més i, com diu Pla, tots tendim a la posició horitzontal. Ara bé, tot té les seves compensacions; són les avantatges dels inconvenients. De la mateixa manera que la diàspora ha fet dels jueus el poble més intel·ligent de la terra –es parla d’un coeficient intel·lectual superior en quinze punts de mitjana- de la mateixa manera tres-cents anys d’espoli ens han fet més treballadors i emprenedors, mentre que ells s’han engorronit, i ara pla la feina que tindrem per fer-los doblegar l’esquena.

Com apunta l’amic Puigdomènech en el seu darrer article, el problema no és el tribunal constitucional sinó el Regne d’Espanya. Però el tribunal constitucional és el que ens ha proporcionat la darrera destralada, la més recent i humiliant. Ara ja no hi ha segones lectures possibles: van a carregar-se la immersió lingüística; van a anihilar la llengua catalana sense contemplacions ni miraments; aquesta és la seva prioritat. I vinga “genio expansivo del estado de derecho”, i vinga “fuerza normativa de lo fáctico”, i vinga “halo de penumbra entre la zona de certeza positiva y la zona de certeza negativa” i vinga “relaciones de sujeción especial”, com si parlar català fos una “relación de sujeción especial”; com si la passada manifestació no palesés molt millor que el seu funest miler de folis de literatura descordada “la fuerza normativa de lo fáctico”. Un miler de catalans per foli, si senyor. Que vagin gastant paper, doncs, que com més literatura fulletonesca utilitzin més enemics es faran; és la segona vegada que utilitzo deliberadament la noció d’enemic, el que requerirà un article “ad hoc”. Que el curt de gambals de Zapatero –ara aquest judici ja no consisteix cap insult, després d’haver-ho utilitzat fins i tot el propi Felipe González- vagi dient que la manifestació no modificarà en res la posició de l’Estat. Tot això ens beneficia, i els articles de Francesc de Carreras, un altre que no li vindria gens malament estudiar una mica de dret constitucional, també. Ell ja sabia quin seria el resultat de la sentència, esclar que el sabia. És el dret al servei de la política, com ha estat sempre; això sí, amb paraules retòriques i grandiloqüents. Tota la seva saviesa constitucional es pot resumir en una sola frase: els catalans heu de treballar més per tal que els espanyols puguin continuar reproduint aquesta mutació genètica científicament tan interessant de l’os a l’esquena; per això l’han fet catedràtic.

El Regne d’Espanya té una única missió damunt la terra: humiliar Catalunya i Euskadi amb la lavativa de tots els poders de l’Estat, un Estat que sap perfectament què som i com som, però que també sap perfectament què ha d’evitar que siguem. Es pensen ostentar un dret successori a humiliar-nos, un dret històric que es va transmetent de generació en generació i que es compensa amb el correlatiu deure dels catalans, també històric i successori, d’aguantar llurs humiliacions, que ens van infligint periòdicament, sempre que en tenen ganes. Ens separen nou, deu o onze generacions, en funció de l’edat de cadascú, de l’11 de setembre de 1714 i continuen creient que ens poden humiliar sempre que els ve bé, com el primer dia. Davant d’això només ens queda una sortida, la independència. El llibre m’ha convençut. No es limita a elaborar un programa de transició a la manera dels bolxevics sinó que va més enllà, interpretant el moment històric que travessem en termes ètics; per tant és, en primer lloc, un manual de decència, de redreçament nacional a partir de la rectitud deontològica per part de la nostra classe política i funcionarial, així com una invitació sincera a no perdre l’esperança perquè la independència és a prop. I jo me’l crec. El missatge del llibre és que encara no hi ha res perdut, ni molt menys, però que som en camí de perdre bous i esquelles. No badem, ens diu l’autor, que la nova onada immigratòria, aquest milió i mig de nouvinguts d’arreu, pot fer decantar la balança cap al punt de no retorn. Hi ha lectures que sotraguegen fins el moll de l’os tota una estructura mental de seguretats; i aquesta n’és una.

Hi ha un abans i un després de la lectura del llibre de Pinyol i Balasch. Abans només ens feia patir el tercer tripartit i la correlativa extinció de Catalunya, que és el que busca l’actual govern de la Generalitat. No és que ho busqui directament ni deliberada, però posat en la disjuntiva de triar entre el ventre i la pàtria no dubta ni un minut pel ventre; els importa ben poc la pàtria. Per a ells la pàtria és la cobdícia. Era lògic, doncs, que davant del risc d’extinció, hom s’agafés com a un ferro roent a Artur Mas, i de fet m’hi continuo agafant perquè és l’únic polític suficientment preparat per dur a la pràctica la prognosi que ens proposa Josep Pinyol i redreçar el septenni de la deixadesa d’aquest impresentable govern d’infeliços. Després de la lectura, tanmateix, ja no ens podem resignar al mal menor. Hem de voler tot el que ens promet Pinyol; no podem actuar com si no haguéssim llegit el llibre. És impossible. Quan ja saps qui són els reis mags no pots fer com si encara no ho sabessis. Amb aquest llibre passa el mateix. La prognosi de Pinyol acaba fornint una brillant estratègia per proclamar Catalunya Estat europeu durant la propera dècada o, a tot estirar, els propers dotze anys. Si ens mobilitzem podem tenir la independència l’any 2022 i sense que els tancs entrin per la Diagonal: tres legislatures. Ara bé, el camí de Josep Pinyol no és líric sinó èpic; molt èpic. Insisteix una dotzena de vegades que no serà un camí fàcil i ens exhorta a la unitat. Però no és un camí impossible; és un camí plausible i força enraonat, que diria Pla, per bé que amb vies ferrades i passos vertiginosos. Sobretot no menyspreem les dificultats. Tampoc no és un itinerari, ni tan sols un trajecte ni un recorregut; el recorregut, com indica el participi, ja ha estat transcorregut, mentre que el camí que ens proposa Pinyol no existeix encara, l’haurem d’anar fent dia a dia; per això la part del llibre que es correspon a la diagnosi està molt més acabada que la part corresponent a la prognosi. Però tant se val: les prognosis mai no succeeixen exactament tal com ens les imaginem.

Qui serà el proper president de la Generalitat? Haurà entès el missatge del poble català i, encara més, la voluntat política d’extinció de la nostra llengua per part del Regne d’Espanya? S’imposa la unitat, un govern de concentració nacional amb l’adopció d’un full de ruta, que és el llibre d’en Josep Pinyol i Balasch. S’imposa prescindir de la nefasta divisió entre dretes i esquerres, que tan bé els va a Madrid. Quan el català Cristòfor Colom salpà Atlàntic enllà desafiant les lleis del “non plus ultra” poc sabia on anava. No seguia cap camí, únicament un punt, el de la posta de sol, però era un punt nítid en l’horitzó, una conjectura amb moltes probabilitats d’èxit; una teoria, una hipòtesi especulativa amb tant o més fonament que la teoria de l’evolució de les espècies. I no podia fer altrament que descriure, cada nit, la singladura de la jornada anterior. Amb el mateix esperit hem d’iniciar el full de ruta que ens proposa Josep Pinyol. Jo me’l crec. Me’l crec, certament, però no ignoro –seria ben imprudent fer-ho- les dificultats. Aleshores, si no és un itinerari, què és? Jo n’hauria dit un programa de transició si no fos per les connotacions trotskistes que té aquest nom. Per aquesta raó em decanto per “full de ruta” que, al cap i a la fi, és el mateix nom que utilitza Pinyol (p. 89). Així és que no cal que ens preocupem per fornir un full de ruta perquè ja el tenim elaborat i molt ben elaborat. Ara només cal divulgar-lo; jo ja he adquirit una dotzena d’exemplars del llibre i els he repartits entre les amistats. El full de ruta existeix des del març de 2009. I és bo; molt bo. Agraeixo a en David, de Cornellà, que me l’hagi fet conèixer.