La vetlla pasqual va ser el moment en què al monestir de Sant Pere de les Puel·les em vaig tornar a trobar la germana Maria Teresa i la germana Griselda. No vaig avisar i va ser com un llampec que ens va identificar de nou en un escenari de cerimònia religiosa, però no ja a Puiggraciós sinó ara a Barcelona.
Un ambient solemne, la celebració de la pasqua de resurrecció, va esdevenir un bell moment per a simbolitzar la nova vida, i a l’hora el retrobament inesperat a mitges. L’hàbit diferent, la missa celebrada per un jesuïta amic, i al final un parlament de la mare abadessa, amb connotacions sociopolítiques. Qui creu en la vida, si nega el dret a expressar-se com a poble, no sembla gaire coherent.
Un petit refrigeri va cloure la celebració de la pasqua. Les monges es retiraren. I nosaltres també, perquè entre altres coses, havíem de tornar a L’Ametlla i la nit ja havia avançat força.
Va ser emocionant aquest retrobament. Alguns de nosaltres l’han continuat en altres moments, mitjançant el conreu del diàleg interreligiós, o de l’estada en indrets per a practicar moments intensos d’espiritualitat. La regla de Sant Benet, tan antiga i tan actual! Acollir el proïsme des del més pregon de cadascú, “ora et labora”, construir persona i comunitat, en una dimensió espiritual, plena, que no és senzill d’aconseguir.
Fa un any ja de la celebració dels vint-i-cinc anys de casament. Ho celebrarem al Santuari de Puiggraciós. Recordo la trobada posterior, plena d’intimitat i de joia compartida. Tinc un record inesborrable, com correspon a l’efemèride. A la sortida una simpàtica guineu ens esperava prop la porta…
No he pujat gaire el darrer any. Sembla una excusa el ritme frenètic de la vida actual o que els diumenges al matí surto d’excursió. Es cert, però. Pel meu sant, la germana Rosa em truca per felicitar-me. Com cada any. No ha fallat mai. I em diu que prega per nosaltres. Jo m’emociono amb aquestes paraules. Es una frase que només ella em diu. Es d’una contundència absoluta. No cal dir res mes. Prego per tu. Us tenim presents a les nostres pregàries. I jo sempre li dic gràcies, de forma seca, perquè sento la necessitat que aquestes paraules s’endinsin en mi i m’arribin al cor. Son paraules de bondat.
Heus aquí tres instants. Tres petits i grans moments on es traspua una vivència especial. De fe, de fraternitat, d’esperança compartida. Moltes gràcies per la vostra qualitat humana.
