Ja fa anys que el comportament dels polítics en seu parlamentària està molt deteriorat. Va començar fa trenta anys amb els diputats del Partit Popular que, en comptes de fer una oposició constructiva, es van dedicar a cridar i donar cops als bancs demanant que plegués Felipe González. El Partit Popular va inaugurar una forma de fer oposició barroera i negativa per a l’estat. Només servia als seus interessos, intentar assolir el poder sense importar els mitjans. Continuen amb el mateix tarannà.
Si no vaig errat, del Congrés espanyol, en totes les legislatures, han estat expulsats el diputat Popular Vicente Martínez-Pujalte, Gabriel Rufián d’ERC i José María Sánchez de Vox. Deixo fora les expulsions per fer servir el català i les de les comissions. S’ha publicat la llista d’insults que fan servir alguns diputats i que després són esborrats del diari de sessions per evitar, suposo, que quedi per a la història la categoria dels insignes representants del poble. Són persones superbes, sense eines dialèctiques, que creuen que amb l’insult o la desqualificació personal són més convincents.
Aquest comportament és quelcom que s’incrementa al Congrés i al Senat i, una mica més tard i amb menys intensitat, al Parlament de Catalunya. Enyorança del passat quan la retòrica superava la barroeria.
Tot el que he comentat només degrada la política, el conjunt dels polítics, sense que tots siguin així. El Congrés enyorarà Aitor Esteban.
Amb tot, la política ens mostra més coses que a mi no m’agraden. Diria que no se salva ningú. A paper meu, s’allunyen de l’ètica. Sempre he cregut que cal demanar responsabilitats als que ocupen càrrecs en un govern. Tenen l’obligació de complir amb la seva feina, fer-la bé i retre comptes. Quan la fan molt malament, han de dimitir. Res d’això acostuma a passar. L’oposició té l’obligació de destacar les errades i, quan calgui, demanar dimissions o reprovar la incompetència. Tanmateix, amb ètica i mesura. També, encara que costi i no aporti vots, ha de reconèixer els encerts. El que hauria de ser primordial és el bé del país. Segurament devem ser minoria els que valorem credibilitat i ens allunyem del fanatisme. Prefereixo votar un polític que lloa l’encert de l’adversari que un que l’ataca sense motiu justificat. Aquest darrer no pensa en el bé comú.
Posaré un exemple actual. Diré primer que políticament estic molt lluny de PSC i que no els he votat mai. Tampoc m’ha passat pel cap fer-ho. La meva obediència intel·lectual i emocional és estrictament catalana i independentista. Considero que el PSC és un apèndix del PSOE i cada vegada amb menys perfil català. L’exemple que vull posar és el del caos de Rodalia i la reprovació i petició de dimissió de Sílvia Paneque.
Jo crec que tothom sap que l’aixecada de camisa comença a finals del 2009 amb el “traspàs” de fum, per cert, també amb protagonistes socialistes en els dos governs implicats. Pràcticament res, escombrar i netejar les estacions i alguna cosa dels horaris, completament inútil perquè els horaris són ficticis, una demostració del principi d’indeterminació de Heisenberg. Fa poc ERC i el PSOE van pactar una altra transferència ferroviària. Una transferència que no servirà més que per donar maldecaps al Govern de torn perquè la Generalitat no decidirà res substancial. Ja s’ha demostrat que una bufada dels sindicats tomba la Generalitat. Tenen i tindran més poder de decisió els sindicats de RENFE i ADIF que la Generalitat. Ara es poden entretenir fent mocions, pactes, programacions i el que vulguin, però al final serà la pressió sindical la que decidirà què fa el govern espanyol.
El caos de les comunicacions ferroviàries dependents de l’estat a què hem arribat és insòlit. Mai s’havia arribat a una situació com aquesta. Tothom està indignat i al Govern li toca protegir-se de la indignació popular i fer el que pugui per pal·liar la situació.
A mi no em sembla lògic demanar la dimissió de la consellera Sílvia Paneque. Pel poc temps que exerceix no tinc massa idea de la seva capacitat, però sí que té tanta culpa del desastre de Rodalia com jo. M’agradaria veure què hagués fet un altre polític en una situació com aquesta. Absolutament res. La lectura és que no es tracta d’un atac a Sílvia Paneque, és la pressió política al president socialista per persona interposada. Atacar-lo per les coses que fa o no fa, desgastar-lo al màxim. Hi ha moltes coses que no van bé, però atacar-lo per això seria com lloar-lo perquè ha plogut a Catalunya i atribuir a la seva gestió el final de la sequera. Sí que estaria justificat, no només justificat, seria una obligació, demanar que el president Illa cessi al delegat a la Catalunya Nord. També seria convenient exigir que se sancioni als que no compleixen la llei de política lingüística.
És Sílvia Paneque criticable per no haver exigit responsabilitats a ADIF i a RENFE? Havia d’haver canviat coses del departament per millorar la situació? Potser alguna més de les que ha fet, però si us grateu la memòria o mireu l’hemeroteca veureu que el verb exigir, sovint en futur, és un dels més utilitzats, especialment en la passada legislatura. Normalment, qui havia de complir l’exigència es feia un fart de riure. Es defineix com a “brindis al sol”. Queda molt bé per a una contundent intervenció, però l’efecte és nul.
A què ve voler fer pagar a una persona una situació heretada? El que li critico és haver-se plegat a la imposició sindical i acceptar una empresa del grup RENFE com a gestora d’infraestructures, però recordo que ERC accepta que l’empresa sigui del grup RENFE, però amb una direcció independent. No ho veig creïble. La gestora hauria de ser Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Aquesta és la condició que els negociadors catalans haurien d’haver exigit. Rodalia, sencera, als FGC.
El que si exigiria al Govern via la consellera és un calendari concret, un compromís del Govern. Val a dir que no n’he vist cap fet per governs anteriors. Aquí sí que té sentit fer servir la paraula “exigir”.
