La temença que provoca la intel·ligència artificial (IA) es justifica per l’eficàcia que pugui tenir en el camp de la realitat, de la veritat, que hores d’ara ja està prou matxucada. Ens fan creure el que volen. Qui? Ho sabem: el mercat, que no és anònim, però com si ho fos, ja que els seus agents són invisibles més enllà de quatre noms d’empresaris milionaris i fatxendes i uns quants polítics i mandataris a sou del poder i influència d’aquest mercat.
La IA en si és una eina al servei de la humanitat, diuen. I, sí, ho pot ser. Però la desconfiança que ens genera és gran, molt gran, perquè ja tenim prou notícies de com les gasta el mercat que tot ho mercantilitza i quantifica en diners, no pas en valors ètics i morals. La desconfiança ve de gent que encara no ha arribat a aquell estadi en què ja no serem capaços de pensar individualment segons els talents de cadascú, com volen, i hi treballen a consciència, mercats i governs, impulsant la degradació d’unes institucions escolars i acadèmiques que, forçades per plans d’estudi amb aparença d’erràtics, cada dia es troben havent de rebaixar el nivell dels ensenyaments. Es vol que, en massa, arribi un moment en què no sapiguem ni llegir ni escriure, encara que a les parets de cases i despatxos hi pengin títols. Així és evident que la intel·ligència artificial triomfarà, ja que sense una bona base de coneixements fonamentals no es podrà distingir si la resposta de la IA és veritat o no. No es podrà discernir si la resposta és la correcta i acabarà sent la veritat el que digui l’IA.
Sembla una caricatura, aquesta exposició, però només cal observar la realitat per veure que no ho és. La veritat està en perill des de fa temps i no és difícil fer veure garses per perdius a qui no està informat com hauria de ser. Poso un exemple no gaire llunyà, quan la meva mare seguia el Procés a través de les notícies que es donaven a Catalunya i les que es donaven a la resta d’Espanya: «Si no fos perquè ho estic vivint en directe, no sabria quina és la versió de la veritat. Ho saben fer tan bé que si no sabés res m’ho creuria». Vet aquí la frase clau: fer-ho tan bé, mentir, suplantar la veritat.
La mateixa lògica de manipulació de la veritat opera, en general, en la propaganda electoral, si bé sempre hi ha excepcions, és clar. Però cal discernir-les i per això cal utilitzar talents de la intel·ligència natural: atenció, observació, criteri, maduresa personal. És per aquest motiu que una bona pista per distingir el real entre tanta paraula bufada, és el que un partit polític determinat, o un cap de llista determinat, ha fet en el seu recorregut, no el que ha promès que farà. Ajuda també a clarificar en els discursos farcits de retòrica haver observat la trajectòria personal dels candidats, la seva honestedat, la seva disposició al servei de la comunitat contrastada amb els fets de la seva conducta. Com la dona del Cèsar, no només cal semblar honest, exemplar, sinó ser-ho. No enganyar-se, doncs, amb les màscares amb què es presenten els candidats (de visita tots som gent agradable) sinó fixar-se en el seu ésser real. I això no ho sap, ara com ara, la IA, sinó una intel·ligència humana que sustenti el seu discerniment de la realitat sobre els valors essencials i sobre el millor que hem sabut construir com a éssers humans civilitzats.
