La notícia de la mort d’una persona propera i estimada sempre impacta i fa mal. I una cosa semblant passa amb aquells que han estat els nostres referents al llarg dels anys, les històries dels quals ens han acompanyat des de la nostra joventut fins als nostres dies. És el que m’ha passat al saber que ens havia deixat Isabel-Clara Simó.
Un escriptor referent és molt més que un futbolista o cantant famós: aquest dóna ales a la teua imaginació, et fa viure (i reviure) moments fantàstics, et fa reflexionar i et dóna eines per desenvolupar el teu esperit crític. En aquest cas, Isabel-Clara Simó ens va transmetre l’estima per la llengua, la defensa dels drets de les dones i de la identitat nacional.
Fa sis mesos vaig tenir la sort de poder entrevistar-la a sa casa de Barcelona, la balconada de la qual requeia al carrer València. Tot i la malaltia que patia (que l’afectava la parla), el seu somriure era el mateix que havia vist a les portades dels llibres, en les conferències i intervencions televisives. Allà, humil i valenta, tenia davant meu a aquesta referent literària que des de xicoteta m’havia acompanyat. Vam parlar d’Alcoi, de literatura, de les relacions de Catalunya i el País Valencià, de la situació política, de la ràbia que li donava que hagueren presos polítics (recordava amb gran afecte la nit del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’Òmnium, acompanyada de Cuixart).
Ara Isabel-Clara Simó ha marxat de vacances amb l’Ovidi. Però ens queden les seues lletres, les seues reflexions i el seu somriure, que és etern.
