Com cada vegada que el conflicte araboisraelià ocupa portades de diaris, les xarxes socials es converteixen en un espectacle de maniqueisme on sembla que tots dos bàndols hagin de recórrer a exageracions per reforçar els seus posicionaments. Fotos d’altres conflictes es barregen amb una sobtada preocupació per la guerra de Síria mentre paraules com genocidi es perverteixen alegrement i la manca d’empatia per la mort de tantes víctimes innocents provoca tanta ràbia com dolor. Ja se sap que no hi ha conflicte que aixequi més passions que l’araboisraelià. I jo, a Israel, precisament perquè és un estat democràtic i de dret que m’estimo, li exigeixo molt més que a la resta.
Israel pagarà el preu que faci falta si percep qualsevol amenaça cap als seus ciutadans, per desmesurat que sigui. Encara que s’enduguin per davant nens que juguen a la platja, nens que acompanyen les seves mares al mercat. Nens que han tingut la mala sort de néixer a Gaza. Hamàs ho sap i no ho tem, però és precisament perquè no ho tem que Israel no pot bombardejar infraestructures civils per molt que els terroristes s’hi amaguin com rates. No pot bombardejar-les perquè no s’hi amaguen, sinó tot al contrari. Segurament Hamàs ja busca aquestes imatges, i Israel hi cau de quatre grapes. És per això que Israel ja ha perdut aquesta guerra. L’opinió pública internacional li gira l’esquena (a molts llocs, per primera vegada) i són en va tots els seus esforços per demostrar que Hamàs fa servir escoles i hospitals per atacar civils israelians, perquè res no justifica aquests bombardejos.
Israel ha d’explicar què és Hamàs, que la població palestina és molt més que aquests terroristes, que la solució continua sent política perquè, militarment, Hamàs sempre renaixerà de les cendres. Que no hi ha seguretat sense pau i no hi ha pau sense seguretat. I que en la guerra, Israel només aconsegueix una unitat palestina que ni hi era ni se l’esperava, molt més a la mesura de Hamàs que a la de Fatah, havent donat a Hamàs un suport popular que fins ara no tenia mentre Netanyahu replega a través de l’ofensiva un govern israelià que estava a punt de trencar-se.
No, jo no sé quina és la solució, ni sé què és tenir míssils caient-te al damunt, ni sé què se sent quan els teus amics o tu mateix sou cridats a la guerra per complir el vostre deure. Crec en el projecte sionista, estimo aquell país, però ara ja em costa massa defensar aquesta desproporció on, per protegir els propis, els únics civils que moren són els d’un bàndol. Hi ha danys col·laterals inassumibles, per les víctimes innocents i per Israel mateix. Perquè quan la guerra s’acabi Gaza continuarà allà, devastada. Hamàs també. Però no hi seran els centenars de civils morts que hauran patit una guerra que no els pertany.
