Els darrers mesos s’ha parlat molt del procés català i se l’ha comparat sovint amb l’escocès. Malgrat els paral·lelismes evidents i la coincidència en el temps, hi ha diferències substancials. La primera és que, com molt bé s’ha dit, que Espanya no és el Regne Unit, de manera que, mentre a les illes Britàniques s’està desenvolupant un procés escrupolosament democràtic, amb un cert pacte entre les parts contendents, a Espanya hi ha confrontació i es nega el dret a decidir dels catalans.
L’exercici d’aquest dret, que és a l’origen de la democràcia, pressuposa que Catalunya és un subjecte polític, cosa que el Govern espanyol no vol acceptar, malgrat que és una evidència des del moment que a Catalunya tenim un Parlament propi i unes eleccions legislatives que se celebren, usualment, en una data diferent de la resta de convocatòries electorals que s’esdevenen a l’Estat espanyol. Ara bé, per a l’exercici correcte del dret a decidir no tan sols és important la legitimitat de “qui” l’exerceix (el poble català), sinó també el “com” i el “què”. I en aquests dos aspectes, els catalans tampoc no estem fent les coses com els escocesos.
Començant pel “com”, el mal anomenat “dret a decidir”, és a dir, el dret a l’autodeterminació, no s’exerceix correctament a través d’una consulta no referendària (llei de consultes, en tràmit al Parlament), ni a través d’un referèndum no vinculant, sinó a través d’una votació plenament legitimada, idealment d’unes eleccions amb empara legal, com són les eleccions al Parlament de Catalunya i, a continuació, amb una declaració del nou Parlament a favor de l’autodeterminació, en aquest cas, de Catalunya com a país lliure i sobirà, si escau. A més, en el “com” d’aquest procés electoral hi ha d’haver, idealment, un únic líder polític fort, que aglutini el sentiment sobiranista, com passa a Escòcia, on Alex Salmond té majoria absoluta i ningú no li discuteix el lideratge del procés. A casa nostra, en canvi, Mas no ha aconseguit la majoria excepcional que va demanar en iniciar aquest procés i, a cada successiva elecció, perd pes electoral en favor de Junqueras. Paral·lelament, també impulsen el procés una sèrie de líders de diverses organitzacions i plataformes (Òmnium, Assemblea, AMI), que no tenen perfil polític ni sembla que vulguin entrar en l’arena política. Aquesta dispersió del lideratge en diversos líders, alguns dels quals no actuen en l’àmbit polític, afebleix políticament el “com”.
I, relacionat amb això, també hi ha una indefinició evident en el “què”. La famosa doble pregunta del 9-N n’és un reflex clar. En tot procés d’aquestes característiques, la pregunta ha de ser una de sola i ben clara: “Vostè vol que Catalunya sigui un Estat lliure i sobirà (o un Estat independent)?” La primera part de la pregunta actual (“Vostè vol que Catalunya sigui un Estat?”) és massa vaga per tenir validesa jurídica, indueix a confusió en no caracteritzar de quin tipus d’estat parlem i, en definitiva, és més el resultat de l’esforç previ que s’ha fet per assolir un ampli consens entre les diverses forces polítiques catalanes, un esforç que, tanmateix, finalment no ha estat reeixit, perquè les forces polítiques per a les quals s’ha forçat més la fórmula de la pregunta ara són les que es mostren més obertament crítiques amb aquesta fórmula.
En definitiva, si els catalans volem ser com els escocesos, hauríem de tenir un únic líder polític fort (el “com”) i establir una pregunta clara (el “què”). Aquests són el “com” i el “què” que depenen de nosaltres. En el “qui”, en canvi, ja no hi podem intervenir més, atès que Madrid, a diferència de Londres, no s’avindrà mai a admetre que Catalunya actuï com a subjecte polític sobirà i faci cap consulta a la seva població sobre la configuració política futura del país. A més, tampoc no hem d’oblidar que l’Europa a la qual tan sovint apel·lem els catalans és una Europa forjada per uns estats que, en temes de sobirania, es defensaran els uns als altres, en una mena de pacte tàcit de no agressió.
