Mourinho pot ser un egòlatra baladrer, i n’ha donat reiterades mostres; però d’imbècil, ni un pèl. A la primera part ens ha pres el número i el mig del camp i ens ha obligat a jugar com ells: toscos, bords, a batzegades. Però malgrat això no se n’han sortit d’aprofitar les ocasions, i així és que finia la primera i es demostrava que cal molt més que ser un viu, un corsari de luxe. Cal tenir, a més, esma, sentiment, saber-te la darrera línia de defensa de l’honor d’una nació. Vergonya. I donar-els-ho a entenent a la colla durant l’estoneta que dura el descans entre parts. I això és el que en Pep ha fet, i la segona part, gairebé sense cap retoc, ha estat tota una altra cosa i ha estat nostra: jugar més oberts, àgils, ràpids, verticals, exuberants, cercant els espais entre línies, obligant-los fins a l’extenuació a ballar al nostre so. Però malgrat això no ens en hem sortit d’aprofitar les ocasions, i així és que finia la segona i es demostrava que de vegades passa que fer-ho bé no sempre té premi. Així com passava amb l’agònic temps afegit, i s’ha entrat a la fase del sorteig, de caramboles, de descontrol de pati de col·legi, que ha acabat decidint una jugada ben trenada dels madridistes que en Cristiano ha coronat amb un golàs de cap, volant per sobre de la minsa estatura del millor avui dels nostres, jefessito Mascherano, i deixant-nos a l’andana de la copa amb cara de badocs i ratllant el bitllet per on deia triplet. Els canvis han arribat tard (ara és fàcil de dir que si els haguéssim fet a mitja segona part…), i com sol passar a les pròrrogues, el que pica primer pica dos cops, i el picat es desconhorta per la pressa, i perd. Ja està. Així de senzill.
Res, que feia temps que no ens passava i sempre ve de nou, però ja ens refarem, que d’això de refer-nos en tenim la història plena. Ja ho trobarem. Dimecres vinent, sense anar més lluny. I sursum corda, que encara ens queda el premi gros.
Joan Capdevila i Esteve
