Ho escrivia en Vicent Partal al Vilaweb fa pocs dies: corre el rumor de que es vol oferir a Catalunya (concretant l’ham de la tercera via que ens volen fer empassar) un règim financer igual que el del foral de Navarra, cosa que (una mica amb calçador) es podria fer sense reformar la Sagrada Constitució. Aixó (suposo que pensen els que busquen la impossible quadratura del cercle) tranquilitzaria els unionistes més furibunds i al mateix temps desinflaria de cop l’independentisme català, Però tan aquesta possible oferta com altres que encara es treguin del seu barret de prestidigitador tenen tres defectes: arriben tard, són insuficients i no tenen credibilitat.
Si quan el govern de la Generalitat va demanar a Madrid un Pacte Fiscal (que no es diferenciava substancialment del règim navarrés que consisteix en tenir la clau de la caixa) s’hagués entrat en negociacions, potser avui la situació seria una altra. Potser, però, seria la mateixa ja que des de llavors la invasió de competències de la Generalitat per part de l’estat ha anat en augment. La llei Wert és el cas més conegut i un dels més greus peró no pas l’únic
No ho volen entendre: Catalunya no és un d’aquests “pueblos que caben todos en la España diversa”, sinó una nació que hauria pogut tenir cabuda dins d’aquella Espanya plurinacional que ha quedat com el somni impossible d’uns ben intencionats perifèrics. A l’Espanya d’ampulosa retòrica i pobres fets, mal governada per gent que només respecta aquelles lleis i acords que els hi convenen i els ignoren quan volen, els catalans no hi cabem.
Per part d’Espanya hi ha hagut sempre un malentès fonamental. Els governs espanyols (diguessin el que diguessin en els seus discursos) han tingut tots plena consciència del nostre caracter nacional que no volien acceptar de cap manera, i del que volien “guarirnos” fos com fos. I han mirat sempre de retallar-nos les ales per por que alcéssim el vol. Hi ha el conegut cas del polític socialista espanyol que va dir a un de catalá que no ens donarien mai el corredor mediterrani “porqué os haria más fuertes y os iríais”. I aquest ha estat el seu gran malentès: ningú “d’ells” ha comprès que a Catalunya només se la podien fer seva amb generositat, amb reparació d’injustícies seculars, amb autèntica germanor. No han comprés res del nostre carácter i l’han vist només com un egoïsme amb ànsia per la pela i com la rebequeria provinciana de no voler compartir “una lengua tan universal”. I aquest malentés (potser inevitable a la vista del que s’ensenyava a les escoles castellanes) ara els ha portat a un atzucac del que no saben com sortir, si no volen admetre que han viscut tres segles (com a mínim) a uns llimbs que no tenien res a veure amb la realitat.
Ara bé: no caiguem nosaltres en una trampa semblant i ens autoenganyem negant els possibles efectes d’una oferta “Navarra” o una de semblant. Potser hi haurà encara més d’un català (de neixement o d’adopció) que, per càndid o per poruc, es deixi seduir pels cants de sirena. Això vol dir que no podem baixar la guàrdia ni un moment. Vol dir que qualsevol oferta que facin cal desenmascarar-la com a allò que seran: un intent més o menys matusser de donar llargues al procés amb l’esperança de desinflar-lo, però amb la intenció prèvia de tornar-ho a desmuntar de seguida que puguin.
La única oferta que ens podria convenir d’acceptar seria una (blindada internacionalment) en la que no solament tinguéssim la clau de la caixa sinó que a més ens donés totes les competències en qualsevol altre camp, a part d’algunes (no totes) d’Afers estrangers i de Defensa. I a més amb una clàusula ben clara que estipulés que un incompliment de l’acord per part d’Espanya portaria automàticament la proclamació de la independència de Catalunya. I una oferta així no ens la faran mai dels mais.
Senyors del Manzanares, recordin el seu propi adagi: tant va el canti a la font que al final es trenca. I vostés el canti ens l’han fet a trossos i encara en trepitgen els bocins. Si tinguessin tots plegats un mínim de virtuts d’estadista, i no s’haguessin fet vostès mateixos presoners de la própia propaganda i de les pròpies mentides históriques farien ara la única cosa racional: oferir una separació que deixi obertes les portes a una col·laboració futura, que seria més profitable pels dos pobles que no pas aquest desig d’uniformitat que ha acabat fent impossible el nostre encaix en el seu estat.
