Fa molt de temps, en un indret molt llunyà, hi havia una princesa que tenia un geni molt viu i era una mica capriciosa. Va decidir que demanaria al seu pare, el Rei, que manés que tots els nois i les noies del regne estiguessin obligats a fer-li un regal pel seu aniversari. Aviat seria la data i volia fer una gran festa amb molts i molts regals. Al cap i a la fi, només es compleixen 15 anys un cop a la vida.
El Rei va pensar que aquell caprici de la seva filla era excessiu perquè els regals que es fan per obligació no tenen valor. No obstant, com que insistia i insistia dia i nit, se li va acudir una idea molt original per sortir de l’embolic.
– Filla meva – va dir el Rei – com que no podem fer que els nostres súbdits et facin un regal per obligació, perquè llavors ja no seria un obsequi sinó una imposició, et proposo una altra cosa.
La Princesa se’l va mirar intrigada tot i que no volia cedir en allò dels regals.
– Veuràs, proposarem un concurs de poesia. Aquella poesia que et commogui més que cap altra serà la guanyadora.
-I quin premi li donarem?
-Doncs convidarem el noi o la noia que guanyi a passar una setmana de vacances al nostre castell.
-Però – va dir ella – llavors li fem un regal a qui guanyi i no a mi que sóc qui fa anys. On és la gràcia?
-Doncs la gràcia està en que durant tota una setmana tindràs un company o companya per compartir passejades i converses.
-Qui guanyi serà el meu regal?
-No, el teu regal serà compartir tota una setmana amb el millor poeta o poetessa del regne. Jo crec que pot ser molt interessant.
Al principi la Princesa no ho veia clar, renunciar a tants regals… Però el Rei havia estat inflexible. Els regals ho són perquè no és obligat de fer-los. Es fan per fer content o felicitar o, simplement, per mostrar afecte a un altre. Si obligues algú a regalar-te alguna cosa, quina gràcia té?
I així va ser que es va publicar per tot el regne la celebració del concurs de poesia. Una setmana abans de l’aniversari de la Princesa es va fer recompte de tots els poemes rebuts. En total van ser 101 poemes, escrits en papers de tots colors, fins i tot n’hi havia que havien perfumat el full amb aromes de flors i espècies. La Reina va col·laborar en la classificació de les cartes, però era la princesa qui les havia de llegir totes per triar la guanyadora.
-Ostres, això serà molt llarg de fer, no acabaré pel meu aniversari!
-I tant – li va dir la Reina – quan abans comencis abans acabaràs, però vigila, fer de jutge és una gran responsabilitat.
-Au, mamà – va dir la Princesa – que només és un concurs.
-Però tots els participants deuen haver posat tot el seu enginy i delicadesa en la seva obra, així que de tu esperen un veredicte just.
Les paraules de la seva mare van fer pensar a la Princesa si no hauria estat millor insistir en els regals. Això de jutjar, ho havia vist fer al seu pare i no estava segura que li agradés gaire.
-Començaré amb les cartes de color rosa, que n’hi ha un munt – va dir
Així que es va instal·lar en un racó del jardí del castell i va obrir la primera. L’enviava algú que signava “Poncella”. Era un poema ensucrat i afalagador fins a l’extrem de resultar d’allò més cursi.
-Descartat – va dir la Princesa
El següent era menys endolcit, però Déu n’hi do! I així va seguir fins a acabar els poemes de “color de rosa”, com els anomenava. No se’n va salvar ni un!
-Per avui ja n’hi ha prou – va dir la Reina – Au, prepara’t. Avui soparan amb nosaltres els ambaixadors del Rei Nicolau i no podem fer tard.
Durant el sopar, la Princesa no parava de fer xocar la forquilla amb el plat, de fer ganyotes, de picar el terra amb el peu. En dues ocasions la Reina li va cridar l’atenció amb una mirada estricta, però és que era tan avorrit sopar amb els adults…
L’endemà va començar amb els poemes escrits en paper blau. Estava segura que aquells els haurien escrits els nois mes ben plantats del regne així que entre ells trobaria el guanyador. Però no va ser així, malgrat el color, n’hi havia que eren signats per Paula, Rosa, Lídia i, fins i tot, una Emília, però cap dels poemes en blau va cridar l’atenció de la Princesa.
-Quants en porto, de llegits?
-Vuitanta-dos – va dir la seva ajudant de cambra – en queden 6 de verds, 8 de grocs, 4 de blancs i 1 de lila.
-Ostres, encara en queden molts !
-Que va, Princesa, això avui mateix està enllestit. Encara hi ha temps abans d’anar a sopar.
Ni els verds ni els grocs van tenir més sort que els anteriors, i com que estava ja cansada, va decidir deixar els blancs i el lila per després de sopar.
-Com va el concurs, filla? – va demanar el Rei entre mossegada i mossegada.
-Ja gairebé acabo, em queden a penes cinc, però si vols que et digui la veritat, això és un total fracàs. Cap dels que he llegit fins ara m’ha “commogut” com tu deies que passaria.
-Bé, encara et queden cinc, oi? Potser ho faci un d’aquests.
No gaire convençuda d’això i amb el pijama ja posat, la Princesa va escometre la dura tasca de llegir els cinc darrers poemes. Els blancs, novament, ni fu ni fa, però el lila, l’últim, va ser tota una troballa. El signava algú amb el nom de Jade i era molt curt. Se’l va llegir dos, tres, fins a cinc vegades i tot d’una va saber que aquell era el guanyador. El poema número cent u.
Va sortir corrents escales avall fins al saló de nit on els reis acostumaven a prendre una copa de vi dolç abans de retirar-se a dormir.
-Papà, mamà, l’he trobat! He trobat el poema més bonic del món. Era l’últim de tots, el que estava escrit sobre un paper lila.
-Ah, felicitats filla – va dir el Rei.
-Qui el signa? – va voler saber la Reina.
-Un tal Jade, segur que és un pseudònim, no és un nom de persona, oi?
-El Jade és una pedra preciosa de color verd però no he conegut mai ningú que s’hi digui – va fer el Rei – Bé! Doncs demà mateix organitzarem la teva festa. Ja només queden cinc dies pel teu aniversari.
