Aquella nit la Princesa va somiar que un cavaller ben plantat arribava fins al castell i que proclamava davant de tots que ell era en Jade, que l’anomenaven així pel verd dels seus ulls i que es postrava als seus peus proclamant el seu amor incondicional per la Princesa.
Amb un somni tan bonic, es va llevar l’endemà amb una alegria extraordinària. Fins i tot semblava que el seu geni s’havia endolcit. Els preparatius per a la gran festa es van anar succeint els dies següents. Tots els participants al concurs haurien de comparèixer amb una còpia del poema que havien enviat perquè en ser proclamat el nom del guanyador o guanyadora no hi hagués dubtes d’identitat. Es van instal·lar unes enormes carpes als jardins del castell per servir el dinar als convidats i pel ball que el seguiria. Es van penjar banderetes de colors a la plaça major de totes les viles del regne, i allà els reis farien repartir coca i vi dolç per a compartir la festa amb tots els seus súbdits.
I, finalment, va arribar el dia del quinzè aniversari de la Princesa. Tot semblava celebrar-ho. Un Sol radiant, la primavera que ja apuntava per tot arreu, fins i tot semblava que els ocells cantaven més i millor.
-Majestat – va dir un dels secretaris del Rei- els convidats ja comencen a arribar. Aviat haurem de començar els parlaments.
-Molt bé, doncs comencem.
Per tot el recinte del castell es respirava alegria. Tot era guarnit i pertot se sentia alegre música. Ses Majestats i la Princesa rebien les salutacions de tots els convidats i per a tothom hi havia un somriure. L’excitació de la Princesa no tenia aturador. Veia el rostre del seu poeta en tots els joves ben plantats i es moria de ganes que arribés el final del dinar ja que a les postres es descobriria el guanyador. Per fi, el gran pastís d’aniversari i els “Hurres” i els “Visca la Princesa” van donar pas a les paraules del Rei.
-Estimats súbdits, membres del Consell, capitans i soldats de la Guàrdia. La Princesa ha rebut molts poemes però només un pot ser el guanyador. Tot seguit coneixerem el seu nom. Que tots els participants s’atansin.
La Guàrdia Reial va fer un passadís per tal que els cent-un participants poguessin arribar fins a l’estrada.
-Benvolguts poetes i benvolgudes poetesses – va començar la Princesa amb una veueta fina a causa dels nervis – Gràcies per tots els poemes que m’heu enviat. N’hi ha de dolços, de divertits, de romàntics i fins i tot una endevinalla. Però només hi pot haver un poema guanyador i ara diré el nom de qui l’ha escrit, llavors caldrà que s’acosti amb la còpia del seu poema tal com manen les normes del concurs.
Es va fer el silenci i llavors, amb veu clara i potent, la princesa va dir:
-El guanyador és aquell que es fa dir Jade. Que s’acosti aquí en Jade !
Primerament es va veure la desil·lusió reflectida als rostres dels participants, però després va venir la curiositat. En Jade no apareixia per enlloc així que la Guàrdia va començar a cridar el seu nom amb força. Va ser llavors que es va veure un moviment cap al final de tot de la multitud.
-Jo sóc en Jade – va cridar una veu potent – Sóc aquí, ja vinc !
I mica en mica es va anar acostant fins arribar a l’estrada on la Princesa esperava. Davant d’ella va aparèixer un jove baixet, gairebé un nan, amb uns cabells negres com la nit i plens de rínxols. El seu somriure era alegre però tenia un toc de calma i reflexió.
-Jo sóc en Jade, ma Princesa
Tothom va arrencar a aplaudir i victorejar el guanyador. Tothom? No, la Princesa mirava horroritzada aquella antítesi del seu príncep blau.
-No pot ser, és un error! – va balbucejar – I, i el teu cavall blanc? I la teva cabellera rossa? I el teu somriure adorable? Tu, tu no pots ser en Jade, no pots ser-ho, ets un error!
-Teniu raó, Princesa, sóc un error si el que esperàveu és la bellesa i no un bon poeta. Si heu triat el meu poema, llavors el que cercàveu era la bellesa de les paraules no la bellesa física. On és, llavors, l’error?
La Princesa no sabia què respondre de tan decebuda i enfadada com estava. La Reina s’hi va acostar i li va dir, a cau d’orella, que s’havia de comportar amb respecte i que havia de comprovar que aquell era realment en Jade. Això li va donar esperança, segur que no era ell l’autor del poema que havia triat.
-D’acord – va dir – Saps que has de demostrar que ets qui dius que ets. Ensenya’m la còpia del poema.
En Jade li va acostar un full lila. No hi havia dubte, aquell nan lleig i arrogant era en Jade. Llavors, plena d’ira, la Princesa no va tenir més remei que acceptar-lo com a convidat per una setmana al castell.
Quan les persones tenen ganes de festejar l’alegria no hi ha res que ho pugui impedir, així que els cent perdedors es van unir a la resta de convidats entre cants i rialles, deixant de banda la contesa poètica. La festa va continuar fins ben entrada la nit. L’endemà, ben aviat, en Jade es va llevar a la cambra de convidats que li havien preparat al castell i va baixar a saludar els Reis.
-La Princesa encara dorm, és molt dormilega
-Però, si es passa el matí dormint, només podrem passejar per la tarda, i hi ha tantes coses que val la pena de veure… Em doneu permís per a despertar-la, Majestat?
-Uix! Amb el mal geni que té pel matí, no us ho recomano, però teniu raó. Ja va sent hora que deixi els costums de criatura. Aneu-hi i molta sort!
Així que en Jade va agafar una poma vermella i una de verda i se n’hi va anar, escales amunt, al dormitori de la Princesa. TOC-TOC, va picar a la porta, però no hi va haver resposta. Hi va insistir més fort i en veure que no tenia èxit, va obrir i va entrar a la cambra. Tot era fosc així que va descórrer els pesats cortinatges que tapaven les finestres i un Sol magnífic va omplir l’espai.
-Ah! Què és això? Què passa?
– Res no passa, Princesa. Bé, sí, que el dia t’està esperant i tu estàs al llit. Corre, espavila’t ! Hi ha molt per veure !
La Princesa mirava incrèdula el nan. Com s’havia atrevit a entrar a la seva cambra? Com, que tenia el permís de la Reina? Això no podia ser veritat !
-Quin és el color que més t’agrada, el vermell o el verd?
-Què? – el va mirar astorada
-Va, quin dels dos t’agrada més?
-No sé, el vermell potser, tots m’agraden… però deixa’t de tonteries i marxa, vull dormir !!!
-Ah, ah! Res de dormir
Li va llançar la poma vermella mentre ell li clavava mossegada a la verda. La Princesa se’n feia creus. Aquells set dies serien un malson. Amb poca esma es va alçar del llit remugant i el va fer fora de la cambra. Quan va estar llesta, li va espetar:
-Mira, no ets com esperava, no tinc ganes de passar set dies amb tu i no vull veure’t aprop meu. M’has entès?
-Bé, el que jo he entès és que, t’agradi o no, jo he guanyat el concurs i com que tinc dret al meu premi, serà millor que m’acceptis al teu costat quan abans millor. Així que, què vols que fem primer? A mi m’agradaria conèixer el castell. Me l’ensenyes?
