[Emma. Jane Austen. Adesiara editorial. Traducció d’Alba Dedeu]
Henry James no va ser gaire educat quan va dir que Jane Austen ho escrivia tot tan mono que ell no tenia cap curiositat per saber en quines experiències es basava per escriure-ho, “de la mateixa manera que m’és igual la vida d’un ocellet que canta des de la branca d’un arbre del jardí”. A James les senyoretes de les novel·les d’Austen li devien semblar poc més que fleumes avorrides comparades amb les passionals i imprevisibles heroïnes dels seus llibres. Però el mateix James reconeixia, tot i la mofa, que Jane Austen va suposar un punt de partida per a tots aquells que decidissin escriure sobre el que en llenguatge cursi anomenem els afectes humans.
“Sens dubte d’una manera molt menys explícita”, diu James, “l’Emma Woodhouse i l’Anne Elliot (protagonistes de les novel·les d’Austen) ens donen una magnífica idea de la passió – aquesta celebrada qualitat – tant com ho fan les protagonistes de les novel·les de Sand o Balzac. La seva petita elegància i la seva vida de saló de convidats no suprimeixen la seva passió, tan sols modifiquen la seva forma exterior”. A James li era molt difícil creure en les reaccions afectades de les heroïnes d’Austen, perquè allà on la protagonista d’una novel·la d’ell faria una tragèdia, la d’ella deixa anar dues llàgrimes. El problema no és de fons sinó de forma, i és que resulta molt difícil entendre la contenció, la paradoxal passió calmada de les protagonistes d’Austen davant el que la majoria de lectors considerem un drama. Però no és qüestió de voler fer-ho mono; és que a les novel·les de l’autora anglesa encara té molt més pes la mirada i els judicis del narrador que no pas les reaccions dels personatges, i Austen prefereix mostrar que sap llegir molt bé la seva societat i és capaç de prendre la distància exacta per explicar-la que no pas demostrar-nos el seu virtuosisme per crear escenes dramàtiques o girs de trama inesperats.
A “Emma” no és que no hi hagi girs de inesperats, és que més aviat no hi passa res de res. El relat no té cap importància en si mateix i precisament és aquesta la seva gràcia. L’Emma ens diu a la primera pàgina que no es pensa casar amb ningú, i evidentment des de la primera pàgina sabem que la novel·la acabarà amb el casament de l’Emma. I el mèrit de la novel·la és que això no té cap importància. Austen presenta un escenari, crea una ficció molt versemblant, intriga el lector amb les diferents possibilitats de desenredar de la poca acció que hi té lloc, i finalment tot es resol d’una manera gens extraordinària. Disfressada com si fos una veïna més, membre d’aquesta societat que viu de rebre i fer visites, Jane Austen sap veure perfectament les incongruències i les ironies del seu temps, i el lector no n’espera passions exaltades sinó una batalla del vici contra la virtut on aquesta última sempre guanya.
La novel·la se situa a Highbury, una vila de províncies a setze milles de Londres. L’Emma Woodhouse té vint-i-un anys i viu amb el seu pare, que és vidu i que en molt poc temps ha vist marxar de casa per motiu d’un casament la seva filla gran i la institutriu que ensenyava les noies. Durant els seus vint-i-un anys, a l’Emma li han dit i repetit que és molt guapa i que és molt llesta i lògicament, ella s’ho ha acabat creient. De manera que, tot i ser en el fons una bona noia, a la senyoreta Woodhouse li han pujat els elogis al cap. La seva intel·ligència la dedica a planejar aparellaments per als seus amics. Tampoc té altra feina a fer a Highbury, on l0única obligació és anar cultivant una vida social agitadíssima; l’activitat més important de tots els habitants de la vila. D’aquesta manera se’ns va presentant un escenari amb una quinzena de personatges on tothom té un paper molt calculat; des de la vella xerraire passant pel jove ben plantat però vanitós o la nova rica insuportable fins al cavaller perfecte o al noi de classe una mica inferior però-molt-bona-persona. L’activitat de tots ells i per tant el nostre relat es veu reduït a rebre i fer visites als salons de les cases dels veïns, a planejar excursions al camp per collir maduixes o preparar un ball durant setmanes. La lectura consisteix, carruatge amunt carruatge avall, a assistir a les trobades i les converses (el millor de la novel·la) entre els habitants de Highbury, on el més extraordinari és el contratemps que suposa que els enxampi una tempesta i hagin d’esperar deu minuts a agafar els cavalls.
L’interès en aquesta història banal, encara que allò banal tingui interès per si mateix, és la manera com ens l’expliquen. Ho fa un narrador que ho veu tot i que sap molt més que els propis personatges; i no només narra la història sinó que la jutja, per tant ens ordena com hem de llegir-la. Depenem del narrador per concedir el nostre favor als personatges, per culpar-los o disculpar-los. Per això no importa la magnitud dels drames que fan les senyoretes sinó la severitat amb que seran jutjades per aquell qui narra la història, que té la capacitat de fer odiós un personatge però perdonar-lo al cap de quinze pàgines. El narrador ens ho va explicant tot perquè nosaltres pugem dir, entonant com una tieta, “això ja es veia a venir”. Diríem que a partir d’Austen les normes van canviar i el lector ja no accepta que ningú el dirigeixi, i per això a les novel·les de Henry James els protagonistes ens fan patir mentre que amb Austen si passa cap desgràcia ja l’han intuït tantes vegades les xafarderies dels veïns que no ens pot sorprendre gaire.
Però això no ens fa donar la raó a James quan diu, amb molta mala llet, que “la clau de la sort que Jane Austen ha tingut amb la posteritat és deguda en part a la gràcia extraordinària de la seva facilitat i, de fet, a la seva inconsciència: és com si, a tot estirar, per dificultat o per vergonya, de vegades, damunt del cistell de cosir, sobre el seu tapís de flors, en la fresca sala per rebre visites, quedés absorta en els seus pensaments, i els punts que se salta cosint en aquests moments preciosos i ben excusables després són refets com a petits tocs de veritat humana, petits esclats de visió precisa, petites pinzellades magistrals d’imaginació”. Les novel·les de Jane Austen, i això es fa evident llegint “Emma”, no són fruit d’una senyora que es distreu fent mitja i somia en balls de saló i excursions al camp, sinó dels càlculs d’una autora gens innocent que controla el lector amb tanta facilitat com canta l’ocellet des de la branca de l’arbre del jardí.
