[Jardí vora el mar. Mercè Rodoreda. Club Editor]
Dir les coses sense anomenar-les és una manera eficaç d’evitar el sentimentalisme. Quan Armand Obiols escriu a Mercè Rodoreda que ‘Jardí vora el mar’ és una novel·la esplèndida perquè és “plena d’intuïcions”, lloava aquest domini que té l’autora per dir les coses més bèsties amb el to més fràgil. ‘Jardí vora el mar’ és una novel·la on hi trobem un narrador sense nom, una història sense data i un escenari sense localitzar. I on tot s’insinua, en part perquè als protagonistes del relat no els coneixem mai directament. La història ens l’explica el jardiner de la finca d’estiueig que és el centre del relat, la casa amb jardí on passa tot allò que se sap sense necessitat de dir-ho.
Sis capítols que són sis estius serveixen al jardiner per explicar-nos la vida dels amos de la casa, uns joves riquíssims que arriben a estiuejar per Sant Joan i marxen ben entrat el setembre, i que conviden alguns amics a passar les vacances amb ells: una parella de pintors, una noia que treballa en una casa de modes de luxe o un noi que es dedica a explorar l’Àfrica. El temps l’ocupen banyant-se a la platja, fent festes al jardí, muntant a cavall o sortint amb la seva barqueta. “I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners… i tant de tot… dues desgràcies”, profetitza el jardiner. De seguida sabrem que la primera desgràcia comença quan des de la casa veuen construir una altra finca just davant de la seva: un indiano encara més ric que ells s’està fent una casa per instal·lar-s’hi amb la seva filla i el seu gendre.
El jardiner que ens parla viu tot l’any en una caseta al mateix jardí dels amos. Aquest narrador no és una tria casual. Ell no ho sap tot, perquè només observa de lluny la història. Ell s’ho mira, pacient i calmat, informat pel que veu mentre treballa i per la xerrameca del servei: les criades, la cuinera o el noi que té cura dels cavalls. El punt de vista de tots ells és tan fred que quan veuen algun dels senyorets plorar diuen que “fa comèdia”. El jardiner, innocent i discret, acaba creant vincles molt estrets amb els amos de la casa, perquè és un home dins de casa seva que els serveix per allunyar-se d’ells mateixos. I així ell ens va explicant la història, des de l’espai privilegiat que és el seu jardí: “Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner, no sé si sabré explicar (…) encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l’altra”.
La novel·la comença en un paradís d’estiu etern que de seguida veiem que s’esquerda. I com sempre amb Rodoreda la felicitat només s’insinua o s’enyora. Els protagonistes estan terriblement sols, viuen de les misèries que els van consumint fins que, cansats de fingir, se’ls va desfent la vida que poc a poc havien ideat com una pel·lícula. A ‘Jardí vora el mar’ qualsevol forma d’amor fracassa estrepitosament, i allò que comença com un idil·li estiuenc acaba amb “una plugeta d’aquelles entre estiu i tardor, quan sembla que tot s’acaba: fina, només una boira”. L’escenari és un dels artificis més fantàstics de ‘Jardí vora el mar’ sense ser de cap manera artificial. El jardí amb el mirador cap a la platja, cuidat amb la devoció del jardiner, canvia i acompanya els sentiments dels personatges sense cap cursileria, i això explica el mèrit de l’obra. Les flors, els arbres i les onades de la platja no són un decorat, sovint són un presagi. Com quan la tardor abans de l’estiu de la desgràcia “la pluja enfortia l’olor de podrit de les fulles mortes”.
