Aquesta setmana, el setmanari francès Charlie Hebdo va rebre un brutal atemptat contra la llibertat d’expressió, l’humor i la sàtira. Dos dels autors del brutal assassinat van entrar a la redacció del setmanari i van assassinar dotze persones. Aquesta mateixa publicació ja va rebre fa uns anys atacs i amenaces per publicar caricatures de Mahoma.
La capital francesa es va despertar amb l’horror davant dels seus ulls. Charlie Hebdo basava els seus dibuixos i vinyetes des de l’humor i permetent-se poder riure’s de tot. Aquest setmanari escriu i dibuixa des d’una sàtira grollera i que no sempre pot fer gràcia però aquesta és precisament la defensa ferma que han fet sempre des de la llibertat d’expressió. Quina paradoxa: els redactors i directors de la publicació han sigut brutalment assassinats per defensar la democràcia, la llibertat i la gràcia de poder riure de tot. De malgrat tot, ser feliços.
Després d’aquest atac brutal contra Charlie Hebdo, són comptats els mitjans de comunicació que han obert les seves edicions amb les vinyetes fetes per aquest setmanari. Són molt pocs els que s’han atrevit a fer-ho i això demostra que tothom té por. Això és el que realment volen: tenir-nos callats. Atemorits. Muts. Però els redactors d’aquest setmanari són els que no tenen por i els que malgrat l’horror que han viscut davant dels seus ulls, segueixen treballant a la revista i deixant-s’hi la pell, sense rendició. Això els fa encara més extraordinaris però també més conscients que aquesta és una lluita perduda. Quants de nosaltres decidiríem acomiadar-nos dels nostres companys si rebéssim un atac tan brutal a la nostra empresa? Quants no fugiríem?
Els editors de Charlie Hebdo també han donat una lliçó al periodisme superb, al que només es dedica a vendre i insisteix en la ferida, en el dolor i en la sang. Des del brutal assassinat, són moltíssimes les ocasions en les que hem vist com els programes de la televisió ens oferien les imatges de la matança al policia quan els assassins intentaven fugir. La majoria de nosaltres no volem veure com el pobre policia, indefens, prega que no l’acabin de matar. Volem informació verídica, volem saber els perquès i volem solidaritzar-nos amb aquesta escòria de la qual ens costa tant desempallegar-nos. A vegades dubto de si les persones som humans o només som animals.
El morbo de veure com maten a un policia amb una sang freda que horroritza l’ànima no ens aporta res però segurament això és l’únic que ven, que té morbo i que la gent es mira. Com tot el que sembla prohibit o irreal, que ens crida l’atenció. Però no us enganyeu, això no és periodisme tal com l’entenem tots però potser si que és una forma d’explicar les coses fàcils, ràpides i també, mediocres.
M’està molt bé que ens solidaritzem i condemnem l’atemptat comès contra la pura llibertat però s’ha acabat donant més importància al motiu per el qual els han matat que no al fet del flagrant assassinat. No hi ha bons o mals motius per assassinar. S’assassina i punt. No hi ha volta de full ni retorn ni cap tipus de perdó. Ni en aquest atemptat contra l’ésser humà ni en cap dels que es cometen a diari a tot el món.
Què és més rellevant, que hagin matat amb total sang freda a dotze persones o que ho hagin fet (només) per dir el que pensaven?
