Com diu l’editorial de el Matí Digital molts restem “Perplexos i esperançats” davant l’actual impasse en una setmana cabdal que comença encara sense acord entre les forces sobiranistes majoritàries. Si uns i altres desitgen la independència, si són capaços de pactar el full de ruta i les estructures d’estat que necessitem, si estan disposats a governar junts, si no és un problema qui ha de presidir la Generalitat, per què costa tant aquest acord? No puc entendre que algú plantegi com ha de ser la llista d’un altre, sigui qui sigui a qui se li hagi acudit, com a solució per anar a les eleccions. Ni tampoc que sigui un problema la forma en que ERC expressa el seu acord. Si us plau, més alçada. A més, que hi hagi o no independents a les llistes és una qüestió més cosmètica que efectiva, quan els independents poden donar-hi, des de dins o des de fora, com les entitats civils, igualment tot el seu suport. En canvi on esdevé realment important la presència pactada de personalitats de prestigi és al nou govern. En primer lloc perquè han de ser experts en la matèria concreta que gestionin, cosa que no sempre passa, en segon lloc perquè la seva independència els situa per sobre dels recels partidistes d’uns i altres, en tercer lloc perquè ajuden a eixamplar la base electoral que hi doni suport fent-la més transversal i en quart lloc perquè poden ajudar a cohesionar aquest nou govern, que ha de ser, si no de tots, d’una àmplia majoria. Per això, com diu l’esmentat editorial, és aquí on importa la seva presència i no a les llistes electorals en un règim electoral on l’acció parlamentaria es vehicula fonamentalment a través dels grups parlamentaris controlats pels partits i no pels diputats individualment. En una legislatura que té vocació de constituent per l’esperada majoria, hi ha molta feina a fer, tant dins com fora del Parlament i no calen diputats estrella. Si hi ha més d’una llista independentista i és evident que serà així perquè la CUP veu més adversaris que companys de viatge, si no hi ha una llista de país, pensem al menys en un govern transversal de país.
Soc dels que penso que CiU el 2012 va obtenir un excel·lent resultat. Quan felicitava però a alguns membres d’aquella candidatura em miraven com si me’n estigués rient. Crec que la pèrdua de diputats, que no pràcticament de vots, en el context de crisi econòmica, soci deslleial, guerra bruta, major concreció nacional i augment de la participació va amagar el missatge de clar suport al president Mas i a l’hora l’amplia voluntat popular a favor d’un major protagonisme i impuls del procés per part d’ERC. El missatge electoral fou: Mas president però no només amb CiU. També amb ERC. I aquest missatge tenia clara explicació, quan CDC compartia candidatura amb qui no s’amagava i no s’amaga de remar en una altra direcció. I quan ERC havia fet i ha fet uns deures que li atorgaven major credibilitat. La lectura interessada d’altres partits i de determinada premsa fou però la d’un fracàs de CiU. I la lectura interna de CiU em sembla que ha estat curiosament la mateixa. Això explicaria certa i legítima por a unes noves eleccions per part de CDC (el síndrome 2012). I autèntica oposició a UDC, amb un líder que clarament no vol la independència i uns quadres de partit que poden perdre el càrrec. A 2015 l’amenaça de Podemos i altres ofertes semblants afegeix incertesa a tot plegat. És criticable la demora en l’acord però negar que hi ha motius a CDC i ERC per prendre moltes precaucions seria també molt injust.
El President Mas va dir en el seu discurs que la presidència de la Generalitat no seria un obstacle. En Junqueras també ho ha deixat sempre clar. Em dona la sensació però que a les files de CiU pesa encara molt el síndrome 2012. I volen evitar un resultat a les urnes que no faci justícia al que ells creuen merèixer. Des d’ERC s’ha ofert la presidència a Artur Mas sigui qui sigui el candidat amb més vots o diputats. En Mas per principis i per coherència però no ho pot acceptar i és captiu de la crítica als dos tripartits que van fer president a Pasqual Maragall i José Montilla sense guanyar les eleccions.
Potser la manca d’acord es deu a motius més de fons, i per tant més preocupants, però si el serrell que cal resoldre fos només aquest, vèncer la síndrome 2012, la solució està en anunciar conjuntament abans de les eleccions, a més del full de ruta cap a la independència i el programa compartit, la composició del nou govern al que donarien suport les dues llistes, amb en Mas de president, en Junqueras vicepresident, el nom dels independents de prestigi que hagin d’esdevenir consellers, més els que corresponguin a cada partit. Aquest anunci legitima la presidència i el nou govern mitjançant el vot a ambdues candidatures, amb llistes on cadascú hi pot posar a qui vulgui. Tots hi guanyen. I el país també. No és una solució de compromís ni un pegot per simplement garantir-se les cadires. És que, fent abstracció de tot plegat, és el model de govern que el 10 de novembre ja haurien d’haver anunciat conjuntament.
