Aquí va un conceptot d’aquells que segurament et vol sonar però que no saps de què: la cultura de la cancel·lació, que consisteix en esborrar l’altre per les seves opinions, deixa’m definir-ho així… Mentrestant, els qui de debò en saben com és ara el catedràtic de ciències polítiques Fernando Vallespín, de la Universitat Autònoma de Madrid, defineix la cultura de la cancel·lació com la Inquisició post-moderna, que sense tallar caps, restringeix i/o censura la llibertat d’expressió i el respecte a les idees dels altres. Dit d’una altra manera, els ferits per les teves opinions consideren que ets un miserable i acaben moralitzant l’espai públic (díga-li xarxa social, diga-li trobada al replà de l’escala, diga-li energia). S’acaba atacant tot allò i tot aquell que es considera políticament incorrecte (1).
La cultura de la cancel·lació que jo veig és aquella eina estratègica dels que consideren que sóc la seva enemiga per formar part d’unes sigles polítiques i que no em voldrien permetre mai i enlloc expressar opinions polítiques contràries a les seves (d’acord: mai i enlloc són paraules exagerades, posa-li quasi mai, posa-li quasi enlloc). O ni tan sols opinions contràries a les seves, només que siguin opinions que matisin o siguin lleugerament diferents a les seves, ja n’hi ha prou per mentalment apropar-se al si no estàs amb mi estàs contra mi, i per tant: tu no ets ningú, tu no opines, tu calla, tu atorga. Com pots bé intuir, això ja fa anys que passa, però en l’època del soroll per no res, el conceptot té més sentit que mai com estratègia política, dels que no fan mai política.
Si els qui fem política amb tota la responsabilitat, posant-hi la cara i l’esquena, hem de callar… als pobles, xats i ciutats de Catalunya, qui fa política actualment? Qui la fa sense que te n’adonis, qui te la cola? Però espera’t. Si tampoc en persona es pot fer debat polític, que no vol dir debat de partits polítics sinó debat de fons sobre els reptes que tenim per davant, diga’m tu com ens posarem d’acord i treballarem per resoldre’ls. Si un polític ha de callar, si un polític ha de dir només el que vols sentir, si un polític no serveix per parlar de política, encara que no sigui la teva visió dels fets, però en canvi pot ser l’ase de tots els cops, no creguis que et treus la responsabilitat que tu també tens en la societat que fem i tenim. Mentre jo només faig política, tu fas, vols creure que fas poble, tu fas nació però no. La política no és amenaça, ni silenci, ni acusació falsa, ni censura, parafrasejant Béquer, política ets tu (2).
(1) https://valors.org/fernando-vallespin-la-cultura-de-la-cancellacio-es-una-forma-de-fer-politica/
(2) https://www.cervantesvirtual.com/portales/ver_la_poesia/709107_que_es_poesia/
