Els dubtes han format part de mi aquesta setmana amics i amigues matinaires, tants temes per tractar, tant poc temps per fer-ho. No sabia si parlar-vos dels referèndums del 28-F i el camí vers el 25-A, de l’entrada en política del Laporta i la seva nova web, de la precampanya electoral que ja anem vivint…
La web d’en Laporta deia ahir textualment: “El lloc web www.laporta2010.cat ha rebut 268.000 visites durant les primeres 24h de funcionament, amb un total de 537.000 pàgines vistes. Coincidint amb la posada en marxa del web es va rebre una mitjana de 100 visites cada segon…” Uf, cent visites per segon matinaires, sort que va afluixar el ritme perquè 100 visites per segon per 3600 segons que té una hora (ara semblo les hostesses de l’ “1,2,3” amb les seves calculadores….) són 360 mil visites cada hora i ells mateixos ja diuen que en tot un dia en van fer 100 mil menys que aquest valor. Quin ensurt! Ja veia el món amb un col·lapse informàtic pitjor que els causats pels dolents dominadors de la Terra en les pel·lícules d’en Bond i que l’efecte dos mil a les PS-3 tot junt.
Però, què carai! jo tanco la porta ara mateix que aquests dies són fresquets i no convé corrents d’aire, ara mateix a mi no em cal cap nou profeta, ara mateix penso que tot això és només d’una importància relativa, banal quan veus sacsejada la vida d’altre gent de sobte, quan les coses passen del blanc al negre en instants sense aturar-se en matisos grisos i veus gent que t’importa i gent que ni tan sols coneixes que ho passen malament, molt malament… llavors la vida adquireix un altre sentit.
Potser aquest és el veritable sentit de la vida, la seva relativitat, donar importància a aquelles petites coses que tenim en el dia a dia, saber valorar-les en la seva justa mesura, tocar de peus a terra i ser nosaltres mateixos que, de cops durs la vida en té per a tothom i cal saber encaixar-los de la millor de les maneres.
El meu amic Jaume acaba de tornar de l’Argentina, un viatge sobtat, no esperat, motivat cuita corrents per una inesperada desgràcia familiar. El Jaume, a més a més, ha viscut de molt a prop el terratrèmol de Xile i el posterior tsunami molt més important que el que ens hagi pogut semblar des d’aquí.
Quan passen coses d’aquestes et canvia la percepció de la vida, s’obren els sentits. Com ell m’explicava, Xile és un país de primera, molt avançat i preparat pels sismes, ells saben que es troben en zona d’alt risc sísmic i tot i això veus que passa quan la Terra es desperta i sacseja brutalment i, com va passar a Haití, et trobes de sobte amb gent que ho ha perdut absolutament tot.
8,8 graus a l’escala de Richter, quina bestiesa de terratrèmol! Jo tanco la porta, tanco la paradeta que deia el senyor Bachs i la tanco ara mateix a la frivolitat, a la banalitat, a tanta tonteria buida i sense sentit que veiem per la televisió en el dia a dia, serà que ens ho mereixem.
Potser torno en cinc minuts, potser surto a esmorzar, potser tanco de cap de setmana o obro d’aquí uns dies però sempre, sempre cal tornar a obrir. I quan ho fem no ens descuidem per res de les petites coses, de l’autèntic sentit de la vida , escoltem a la gent i tinguem clar quines són les prioritats ara i actuem en conseqüència. Aquesta és la relativitat de la vida, hi ha molta feina per fer, no defallim i endavant que una societat millor és possible.
