Arran de l’homenatge que s’ha celebrat, no fa gaire temps enrere, a Santa Maria del Mar, per recordar Mons. Joan Carrera en el primer aniversari de la seva mort, s’ha publicat el seu llibre pòstum, titulat “Els qui ens han precedit”.
Joan Carrera i Planas – home integrador, culte, bon comunicador, excel·lent i compromès pastor, promotor d’iniciatives en diversos àmbits eclesials i culturals – fou un prevere al cent per cent, que s’implicà, amb tota l’ànima, en molts variats treballs. El seu zel pastoral fou ben conegut arreu de Catalunya ja que es mogué en molts ambients. El seu tarannà dialogant, acollidor, comprensiu, intel·ligent…féu que fos ben rebut per tothom en el món de la premsa, de la política, de la literatura, de la cultura…Va conviure entre els joves universitaris i obrers, fou promotor en el camp intel·lectual i en moltes tasques socials que dugué a terme al llarg de la seva vida. Acollit entre petits o no tan petits grups que volien el seu mestratge: l’humà, el cultural i el sacerdotal. En aquest últim nivell destacà per la seva entrega als altres preveres. D’altra banda, a través d’ell, molts polítics demòcrates s’alimentaren de la filosofia personalista que ell ensenyà i practicà. D’aquí, la quantitat de participants en aquest acte organitzat pel “Grup Sant Jordi”, amb assistència no solament d’autoritats religioses i civils sinó, especialment, d’amics i companys preveres, de laics creients i no creients, de religiosos i religioses…Un dels més destacats assistents fou l’ex-President de la Generalitat, l’Honorable Jordi Pujol, el qual, entre altres coses, recomanà la lectura atenta del seu llibre pòstum publicat per l’editorial “Mediterrània”. Jordi Pujol explicà que l’obra conté prop de vuitanta curts retrats de personalitats catalanes que el bisbe auxiliar de Barcelona tractà en diferents moments i ambients viscuts al llarg de la seva vida: des de la infantesa en la dura postguerra fins al seu final, amb total dedicació com a bisbe.
En l’obra esmentada els recorda, anomenant-los “els qui m’han precedit”: són molts d’aquells que ja feren l’últim viatge – el que tots hem de fer -: el definitiu de la mort. Amb ocasió, doncs, del traspàs d’amics seus i altres coneguts – o d’algun aniversari assenyalat – Joan Carrera escriví, a grans trets i molt encertadament, uns precisos i preciosos retrats de cadascun d’aquests homes i dones que l’acompanyaren en vida i que, segons ell, foren exemple de fortalesa i coherència cristiana. Carrera els considerà exemplars, a part del fet que alguns li foren molt propers i estimats. L’ex-President de la Generalitat, digué: “Joan Carrera ens parla del tresor de ser cristià i català; un actius que són garantia de futur si no es tanquen a l’armari”…Segons Jordi Pujol “cap poble sòlid no ha de dubtar d’ell mateix per la feblesa d’uns pocs…i Mons. Carrera sempre va esperar en el país i en els seus homes”. La qual cosa es detecta palesament en el llibre esmentat. Va concloure dient: “Que el mestratge de Joan Carrera no s’acabi; que sostingui la nostra Església i el nostre poble”.
Efectivament, el llibre “Els qui ens han precedit” és un recull de retrats – conservats com una relíquia, ara recuperada – que volia publicar, en vida, el més aviat possible. De sobte emmalaltí greument farà un any, a la Casa d’Exercicis d’El Miracle, quan predicava a futurs preveres. En l’obra l’autor mostra el seu profund grau de coneixement personal que posseïa del món cultural, social, familiar, religiós, eclesial, polític…tant en l’àmbit català com en el de la resta de món. En el pròleg de l’obra, Enric Puig explica que aquest recull de semblances procedeix dels escrits publicats a “Catalunya Cristiana”, arran del traspàs de homes i dones amb qui ell havia compartit “pregària, esperances, lluita, ideals…”. Persones que ell havia admirat, enyorant-les per haver-les perdut, tot i que – com es veu també clarament en els articles – també agraïa al bon Déu el fet haver-les conegut i tractat, o bé perquè els considerà mestres seus al llarg de les diferents etapes de la seva formació com a home i com a prevere.
Ho fa amb un estil clar, senzill i amable a la vegada. En el llibre hom pot seguir les fonts en què Joan Carrera begué des de molt aviat i també quin fou el seu tarannà, el que el menà cap el compromís d’Amor envers els més necessitats de doctrina, d’ajut humà i de comprensió. Entre les persones que destaca tenim alguns que el precediren, influint-lo poderosament – tot i que ell no els conegué personalment – com foren sant Josep Oriol, els bisbes Morgades, Torras i Bages, els cardenals Vives i Tutó i Vidal i Barraquer; els escriptors Jacint Verdaguer i Joaquim Ruyra, l’arquitecte Gaudí, el polític i gran cristià Carrasco i Formiguera – dels quals en parla amb un gran entusiasme i fa palesa la seva gran estimació; altres pàgines les dedica a altres grans personatges d’Església – com els Papes Joan XXIII i Joan Pau II, els cardenals Jubany, Tarancón, Hume i Lustiger, els bisbes Modrego, Masnou, Pont i Gol, Torrella, els sacerdots Joseph Cardijn i Marechal – els quals l’il·lustraren en l’apostolat obrer – Carles Cardó, Pere Ribot, Miquel Batllori ; dels ambients literaris francesos cal destacar la menció de Raïssa Maritain i d’Antoine Saint Exúpery, dels quals va traduir dues obres importants: “Les grans amistats” i “Carta a un ostatge. Carta al general X”, respectivament; segueixen després altres escriptors com Blai Bonet, Joan Sales, Joan Teixidor, els poetes Espriu i Pere Quart; i filòsofs de la talla de Jean Guitton i J.L.Aranguren. Són també objecte del seu record bastants sacerdots, companys seus o no, però que a Catalunya deixaren una bona empremta – com el beat Pere Tarrés, Joan Cortinas, Jaume Busquet, J.L. Martin Descalzo, Luigi Guissani -; també homes i dones santes a nivell mundial – com Charles de Foucauld, Teresa de Calcuta, Roger Schutz i Josep Samsó -; personatges entranyables com foren l’humorista Capri o el gitano Manuel Alunda, el “tío Manolo”, vistos en el seu context, el del teatre i el del Camp de la Bota. I en recorda molts altres més, la citació dels quals se’ns faria massa llarga.
Com es pot comprovar, mitjançant la lectura pausada del llibre, Joan Carrera mantingué sempre una mirada atenta envers tots aquells que tingueren una relació especial en la seva formació i treballs, i tingué, per tant, un record especial per a cadascun d’ells a l’hora de la mort. Pel que diu i reflexiona, Joan Carrera aprofundí en personatges que, fins i tot, serviren l’Església des d’una més o menys postura polèmica – com foren el polític italià La Pira, el jesuïta García-Nieto, el periodista i escriptor Joan Gomis o el bisbe centreamericà Gerardi -, això pel fet, potser, d’actuar des de posicions frontereres en consonància amb les exigències de l’època en què visqueren; té també unes profundes reflexions sobre alguns polítics, com foren Tierno Galván o Enrico Berlinguer, que discreparen de la fe cristiana, encara que ho feren des d’un gran respecte envers els creients. Fa sovint memòria dels qui l’acompanyaren en l’aventura de l’editorial “Nova Terra”, en la creació de les revistes o emissores confessionals diocesanes, en la posada en marxa dels apostolats obrers de la JOC, etc.
En resum, l’obra mostra com en Joan Carrera passà per tota mena d’ambients intel·lectuals, culturals, socials i religiosos. Ara tenim, amb aquest llibre – escrit en un llenguatge senzill, elegant i pregon a la vegada -, un bon record d’ell. A la nostra memòria ens queda la gran persona que ens ha deixat; hi apareix tal com el vàrem conèixer: és a dir, com un fidel sacerdot servidor de tots, un bon assagista i escriptor i com un estimat bisbe de l’Església a Catalunya: un home compromès amb tothom i que no defugí mai cap dels reptes que el món actual li presentà.
