La millor hora per anar al cine ha estat de sempre, per a mi, les quatre de la tarda. La sala és neta, fa bona olor, com a molt una dotzena més d’espectadors, pots triar el lloc que més et convé, que sempre és la quarta o cinquena fila, tocant al passadís per, si fa falta, poder estirar les cames. El camp de visió cal que sigui abastat només per la pantalla, res més entre tu i les imatges. Bé, dissabte a la tarda vam veure “Elegy”, d’Isabel Coixet, amb Ben Kingsley i Penélope Cruz, fantàstics tots dos. Però he de dir que la pel·lícula no em va agradar, sobretot perquè no em va alterar cap fibra i tota l’estona la vaig observar amb fredor i des de fora. A mi Coixet no m’agrada, però sí que m’agrada, i molt, Philip Roth, l’autor de la novel·la en què es basa el film. Admeto que “Elegy” pugui agradar a qui no sàpiga res de Roth perquè, com en tot el cine de Coixet, aquí també hi ha el to intimista i amors esqueixats i lírics entre gent ferida que travessen situacions emocionals al límit, i fill abandonat, i la mort de l’amic, i l’amant còmoda i permanent, molt bé. I fotografia ombrívola, música trista i lírica. Però és curiós que la novel·la adaptada sigui “L’animal moribund” i, en canvi, la pel·lícula es tituli “Elegy”, que és el títol d’un altre llibre de Roth. Desconec per què Coixet no ha fet coincidir el títol del film amb el del llibre. D’entrada em sembla una excentricitat. El cas és que veia la pel·lícula i recordava les estones de lectura de “L’animal moribund”, lúcida, desesperada, esplèndida novel·la, i la torbació, i la pietat, la inquietud i l’emoció que em provocà. Mentre veia la pel·lícula també l’associava amb una descripció obsessiva, abrasiva i necessària de la carnalitat i del desig, i de com un cos gastat pot retrobar-se amb el vertigen davant la sensualitat d’una carn jove i enamorada. Perquè el protagonista del llibre és un home que s’acosta ja a la vellesa, culte, refinat, cínic i solitari, professor i crític amb prestigi acadèmic i televisiu, amb un curriculum sexual que l’acredita com un voraç seductor de femelles, i amb una enorme habilitat per fugir dels compromisos sentimentals duradors, i que quan nota que ja és a punt de passar el seu últim tren aconsegueix embolicar-se amb una alumna seva de 26 anys. I aleshores, l’agonia, la devastació. Tot això recordava mentre veia les imatges de la pel·lícula. I no dic que Coixet no comprengui Roth perquè cal dir que el tradueix en imatges cinematogràfiques molt correctes, o que, si més no, a mi m’ho semblen, però jo no hi vaig saber trobar la identificació emocional, ni el nervi, ni la sexualitat que sí que em va transmetre la novel·la. Em va fer nosa, a més, la posada en escena dels sentiments esquinçats, massa previsible. I també vaig trobar carregós les abusives seqüències dels enamorats descobrint el paradís en els seves idíl·liques passejades per la platja. Ara bé: hi ha una frase, una frase que val gairebé per tota la pel·lícula, una frase que és molt important, també, en el llibre. És aquesta: la vellesa no està feta per als covards. I, en fi, a la sortida del cine vam agrair la claror magnífica de la tarda i el fet que encara hi havia prou temps per gaudir el que quedava de dissabte, que era molt.
