El Joan va néixer quan la mare biològica tenia catorze anys. Estava sota tutela a Oviedo quan va quedar embarassada. Una nena no podia fer-se càrrec d’un fill, l’àvia guineana no se’n feia càrrec perquè no podia admetre que visqués com una europea, i al Joan van donar-lo en pre-adopció a un matrimoni valencià.
Mª José, la mare biològica del Joan, va demandar a l’Albert i la Noemí, pares que havien acollit al Joan, i on aquest va rebre tot l’amor i la estimació del món, reclamant la devolució del nen.
La sentència judicial va decidir que el nen anés amb la mare biològica a Astúries i el matrimoni valencià va haver de lliurar al que tenien com a fill. El Joan va ésser donat a la Guàrdia Civil de València i a la mare biològica que actualment té dinou anys, viu amb parella, mentre el petit Joan serà criat per l’àvia guineana.
Penso amb la tristesa i el buit que ha quedat a la casa de l’Albert i la Noemí. Les joguines, el dormitori està encara impregnat de la presència del Joan, del seu somriure, dels petons, de la seva alegria amb els pares adoptius que eren els únics que havia conegut.
Penso també amb la tristesa del nen a Oviedo, en una casa i mare desconeguda, enyorant la llar que pensava que era la seva, Els pares que l’adoraven, els amics de l’escola… i és que un nen de quatre anys no pot entendre de pares biològics ni de preadoptants.
Quin trauma més gran per l’Albert i la Noemí! Els han trencat el somni. Les il·lusions i l’esperança de veure a aquell fill tan estimat fer-se gran, compartint la vida, portant-lo als jocs infantils, al cinema, l’últim petó abans d’adormir-se i buscant només la seva felicitat.
No hi ha res que em faci més mal que un infant dissortat. Ara les ferides són tendres com el seu cos menut i un dia poden cicatritzar però la marca quedarà per sempre en el seu cor i plorarà desconsolat per un record que, encara només amb quatre anys, en la distància no oblidarà.
