Fan trampes. I no és gens fàcil conviure amb els que sempre en fan. L’Enric Millo, com tots els caifassos, ho té ben difícil: manté el seu poble captiu i ens vol fer veure que actua amb justícia. No se’l creuen ni a casa seva. Amb els tramposos cal deixar-hi de jugar. El 21-D va parlar el poble de Catalunya. Com que els resultats no han estat pas favorables a les maniobres que havien motivat la intervenció, s’obre un temps incert. La qual cosa vol dir, en parlar de la relació entre l’Estat espanyol i Catalunya, que encara no sabem amb quina trampa ens sortiran ara.
De moment es repeteix per activa i per passiva no se sap quins drets de la diputada pel parlament de Catalunya Inés Arrimadas a no se sap quines coses. Ciutadans té 36 escons. Una operació elemental és la resta 68 – 36 = 32 escons. Els drets de la diputada Arrimadas a qualsevol aspiració comencen quan sigui capaç de reunir la voluntat de 32 diputats més. Tan senzill com això. Davant del joc brut amb el qual estem amenaçats, cal sobretot repetir fins al cansament aquest tipus de consideració tan elemental.
La fatiga i l’avorriment que ens pot causar la necessitat d’insistir en consideracions, raonaments i argumentacions tan i tan elementals, tan i tan senzilles i tan i tan òbvies, és dificultat a vèncer en el moment present. Ells fan trampes perquè tenen la força. La trampa és el rostre de la violència. Les trampes no són pas recargolades són ben simples, simples fins al desvergonyiment. Ara la trampa és repetir fins a l’esgotament que Arrimades ha guanyat les eleccions i que li correspon això, o allò altre, perquè n’ha estat la vencedora. S’oblida el detall que no té pas cap majoria de govern.
Ens cal molta calma, desmuntar amb molta paciència ara un engany, ara un altre. Cal obrir un ulls molts grossos per tal de vetllar pel manteniment de la majoria social i política reals que hi ha a Catalunya. Cal obrir uns ulls com unes taronges, perquè la complicitat dels mitjans de comunicació dels godofreds i els pericots, i coses semblants, no ens portin a alterar el veritable joc de majories i minories en que viu la societat catalana.
La qüestió no ha fet més que començar. El joc brut dels governants espanyols sobre la realitat catalana és l’horitzó en què ens mourem els propers mesos. Les urnes del primer d’octubre no els van agradar gens, per això ara estan rabiosos i es dediquen al joc brut. Un joc brut que té com a finalitat alterar la percepció dels ciutadans sobre quina és la majoria social a Catalunya. No s’hi val a badar.
[Subscriu-te al canal de Telegram d’El Matí: t.me/matidigital]
