El sol que s’amaga no s’endu la xafogor i arribem a Peralada acalorats i no gaire sobrats de temps. Avui hi canta Jonas Kaufmann, un altre d’aquests tenors joves que sembla que s’ha de menjar el món, però abans de començar el públic sembla més preocupat per les vacances que s’acaben que no pas pel programa que ens han preparat per a aquesta nit. Ja ho tenen, això, els festivals d’estiu: tothom s’ho pren tot menys seriosament, tot és més lleuger, i l’exigència queda dissipada per la tranquil·litat d’una nit neta i sense lluna a tocar d’un castell del nostre estimat Empordà. I és així com els assistents van asseient-se, sempre tard, a les seves localitats. Ja han passejat sota els pins, han menjat i begut alguna cosa, i els vespres de vacances són sempre amables. És difícil que el jove alemany pugui decebre’ls.
Amb 43 anys acabats de fer, Jonas Kaufmann ha trobat la justa mesura en tot sense passar-se de llest i sense deixar de ser jove. El millor de tot és que aquesta sobrietat no el fa descafeïnat, i aconsegueix gestionar amb elegància i sense estridències cada gest, cada entonació, sense que sembli que canti mirant-se al mirall. Guapo, potser massa seriós, germànic; el prodigi de Jonas Kaufmann és el que passa quan poses un wagnerià a cantar Verdi. Defuig les cursilades i a cada ària troba, sense grans excessos, el punt just de dramatisme. I és valent: per començar, i com qui no vol la cosa, ja s’esplaia amb “Cielo di mar” de La Gioconda. Llàstima que acabem tips del txim-pom de l’orquestra, que amb obertures de “pela al metro”, com diu l’amic S., pretén entretenir-nos mentre el tenor descansa la veu entre ària i ària (amb tots els meus respectes per l’Intermezzo de Cavalleria Rusticiana, que mai no deixarà de fer-me plorar com una bleda i és una de les meves medicines més preuades).
La musiqueta de txim-pom, però, no desllueix l’enorme habilitat de Kaufmann en tots els registres possibles, potser també perquè és prou intel·ligent per mantenir-se allunyat dels personatges més simples i procura mantenir sempre un misteri. El misteri que es revela a poc a poc quan canta a mitja veu, el misteri que es manté sense crits i amb la seguretat d’una veu que, per molts aguts que faci, no arribarà a trencar-se mai. Ponchielli, Mascagni, Wagner, Puccini: tant és, perquè amb tot aconseguirà hipnotitzar-nos. Jonas Kaufmann és el que passa quan la genialitat no es deslliga de la intel·ligència.
