Vivim en una àmplia i ordenada avinguda que connecta el nucli històric de la ciutat i el popular barri que dóna a la riba nord del majestuós riu Rin.
Al passejar entre els històrics edificis del barri veus com tothom té les cases netes i endreçades, com les orquídies apunten per les finestres; somrius a les senyores grans que veus cuidant els jardins i als ciclistes que et passen a una distància prudencial; et sorprèn que els alemanys matriculin els seus arbres amb una petita xapa metàl·lica i que tots els cotxes respectin els límit de 30 km/h. Ordre, netedat, respecte, tranquil·litat.
Segueixes passejant i t’entrebanques, alguna cosa al camí et molesta i s’interposa en el teu anar. Una petita pedra quadrada, coberta per un llautó gravat que no arribes a llegir. T’inclines reverencialment i les lletres es fan nítides a les teves retines: Hier wohnte Arthur Wertheimer. Al seu costat una altra pedra et crida l’atenció: Hier wohnte Sophie Wertheimer. Segueixes inclinat davant la casa on van viure els Wertheimer. Llegeixes més: Deportiert Theresienstadt 1942. De cop i volta l’ordre, la netedat, el respecte i la tranquil·litat alemanya que t’acompanyava en el teu camí es veuen trencades. Mires la casa i t’imagines els crits, els cops, la por i el terror que van sentir aquest ex-director de banc septuagenari i la seva dona quan uns homes armats van irrompre a la seva casa per portar-los a un lloc terrible i temible que ningú es podia haver imaginat mai. Segueixes llegint la placa del senyor Wertheimer: Tot 12.12.1942 i la de la senyora: Tot 4.6.1943. Morts. Els Wertheimer van ser deportats l’1 de setembre, ell va aguantar 4 mesos a Theresienstadt, ella només 10.
Segueixes caminant pel barri i més pedres et fan parar, Bella Levita deportada a Treblinka el 1942, morta 20 dies després; Leopold Baer, mort a Buchenwald el 1938; Dr. Hugo Lebrecht, Auschwitz 1943; els Guthman i el seu fill de 20 anys, els Grosshut-Mantel i els seus tres fills, morts a Majdanek i Sobibor; en Walter Salmon, deportat amb només 10 anys, mort a Sobibor el 1943, amb 14; Maria Einhorn, deportada el 1942 per ajudar jueus, i així fins a les més de 450 pedres que hi ha per la ciutat i les més de 30.000 que hi ha a diferents països d’Europa.
Les Stolpersteine, “pedres que fan entrebancar” són obra de l’artista alemany Gunter Demnig (http://www.stolpersteine.com/) i situen el tractament de la Shoà a Alemanya i a Europa en un pla diferent al que estem acostumats.
Qualsevol que hagi anat a algun dels monuments commemoratius a les víctimes de l’holocaust haurà vist parets plenes de noms, estadístiques i números. D’aquesta manera te n’adones de la magnitud de la tragèdia, et fas una idea de quant devastadora va ser la maquinària d’extermini nazi.
Les Stolpersteine suposen un nou pas en el procés d’assimilació de la pròpia història per part del poble alemany. Aquest cop, els noms no es dilueixen entre grans xifres: els noms estan relacionats a les cases i permeten que l’observador surti de la freda i banal estadística per veure, darrera de cada pedra, un possible veí, un amic, un pare…una història humana que et fa entrebancar.
Llegir sobre els Wertheimer (en alemany)
Llegir sobre els Salmon (en alemany)
Llegir sobre na Bella Levita (en alemany)
