Les acabo a raig fet, sense degotalls.
“No podeu servir a Déu i al diner”.
Sabem que el diner mai dóna la mesura de la dignitat humana.
Tot i la flaca que li tinc, la Camacho va fer-la ben grossa fent cantar la noia despitada amb un micròfon amagat en un pom de flors. Des de la dignitat de la persona això és més greu que tenir cent milions robats a Suïssa i més encara, si aquests del Pujol no ho són de robats.
Potser la més bella expressió de la dignitat humana és l’amistat. Sóc amic d’en Pujol a bones i males, a tortes i dretes i a totes. Heu ben entès que no el deixaré mai.
Endemés, en Jordi és un gegant de la política entre pigmeus. D’una llufa dels innocents com el nostre Estatut, amb un mínim d’escletxes, el Pujol en va treure l’estructuració de la Generalitat, el català a les escoles i què més vulgueu. N’hi ha una en la qual és únic, ens fa saber que en els pobles hi ha una força de país més sòlida que els tripijocs als semàfors de Barcelona. Per molt petits que siguin tots els nostres pobles tenen carretera.
Els homes tenim alguna cosa de carnívors i el cas Pujol, Déu me perdó, em recorda aquells cadells de lleó cruspint-se les tripes d’una zebra esventrada, però allò que m’ha fet més mal és el capteniment de Convergència, on n’hi ha un que a l’estil de Zorobabel vol refundar el partit.
Estaria amb el meu amic per grossa que l’hagués feta, cosa que no és així i sense que li pregunti res li endevino una grandesa de patrici romà donant la vida per la pàtria i pels seus.
Jordi, t’entenc tan bé que et sé molt més innocent de com tu mateix et trobes.
Tens a Déu per amic, aquest si que no et deixarà mai.
