Als seus 94 anys, Jordi Pujol (Barcelona, juny 1930) ens rep al seu despatx a Barcelona. Està en plena forma i té Catalunya al cap, de dalt a baix, així com els reptes que se li planteja a la societat catalana l’any 2024. A la seva taula hi ha un munt d’anotacions, algun llibre i unes ulleres que l’ajuden a observar-ho tot al detall i amb tota l’atenció requerida. Conversem gairebé una hora amb el qui va ser 126è president de la Generalitat de Catalunya, sobre la seva singular visió actual del país, la seva trajectòria i alguns episodis de la seva vida política.
Com està el país?
Jo diria que el país té vitalitat i iniciativa. A hores d’ara va millor el país i la societat que la política. En el camp associatiu, en el terreny econòmic i empresarial.
Dedico molt de temps a entendre com van les coses, veient-me amb gent de diferents sectors. Diria que en el camp associatiu hi ha activitat positiva, en el terreny econòmic i empresarial, en el món acadèmic, en l’esport, i en el cultural.
Em preocupen moltes infraestructures, no engegades o senzillament aturades. Ho atribueixo a dues coses; no tenir un projecte clar i no tenir prou coratge.
Territorialment continuo detectant dinamisme, i no només barceloní, sinó arreu. Certament em continuen preocupant les terres de l’Ebre, però Lleida ha fet un gran salt, els Pirineus també.
En el terreny més emocional, fins i tot espiritual, detecto un país que s’agafa a l’esperança davant la desorientació. Sabem que ens en sortirem, però no sabem ben bé com. I l’autoestima col·lectiva, o fins i tot l’orgull, crec que es va refent perquè el país té una gran capacitat d’autocrítica i d’autoesmenar-se. Però… la relació amb el conjunt d’Espanya no acaba d’anar bé.
Hem passat uns anys dolents, i complicats, però per sort no som en la fase d’haver de “construir país”. El país hi és, o com diuen els “Amics de Prat de la Riba”: “hi ha país”. Hi ha gent i hi ha país.
I què és Catalunya, per a vostè?
Suposo que si li dic que és la meva passió, no s’entendria, oi? A més a més això no seria una resposta, disculpi.
Catalunya és una nació. No només resultat d’una inspiració política sinó fruit d’una llarga evolució – de la llengua, la història, la cultura, les institucions… I d’una voluntat de convivència.
Diria que el català està en risc a Catalunya?
Sí. Més aviat diria que ens hem adormit en la defensa, promoció i normalització del català. Cal no oblidar mai que és el nostre tret més distintiu. Cal no oblidar que la cultura espanyola, la que és més clarament d’arrel castellana, ha vist sempre el català com un gran impediment en el seu procés i voluntat d’assimilació. Diria que vam arribar a oblidar qui té al davant la llengua catalana.
A aquestes alçades sembla mentida que hagi de dir això, però si bé és cert que el català viu un moment delicat en part generat pels mateixos catalanoparlants, és profundament decebedor que Espanya no hagi vist en la pluralitat lingüística una riquesa cultural i que per contra el català esdevingui per alguns una autèntica amenaça que cal destruir. I el que dic no és una dèria d’un home vell i decadent, lamentablement és el que passa amb el català a València, a Mallorca…
A més a més fa anys que sé que hi ha una voluntat de residualització del català. Li ho explico amb una anècdota. Jo pels vols de l’any 2012, en els preàmbuls de l’elaboració del que es va dir la Llei Wert, jo ja no era President de la Generalitat, em vaig dirigir a Madrid (al Ministeri) perquè m’arribaven ja els preludis dels continguts d’aquesta llei. Pretenia protestar. No em van atendre perquè el Ministre era fora. Em van dirigir a unes dependències on suposadament s’havia confeccionat el cos ideològic de la Llei. Era la FAES. La gent que em va rebre em van acabar dient:
“Oiga, President, no se lo tome mal, però entre la política que vamos a hacer y la inmigración que les va a caer encima, dentro de 30 años de esto del catalán no se va a acordar nadie. Va a ser residual”.
Davant d’això crec que no hem sabut reaccionar. S’està fent tard, i potser amb més titulars que convenciment. M’explico. Que el Govern de Catalunya davant d’aquesta situació decideixi crear un departament del català, jo ho celebro. Però cal advertir que aquesta decisió pot córrer el risc de deixar “la cosa del català” en mans d’aquest sol departament, quan en realitat la política lingüística realment eficient és la que es pot fer transversalment (des del Departament d’Indústria incidint en el català a l’empresa, des de Salut garantint l’ús del català en tot el servei públic de Sanitat, o des de Justícia, des d’Esports… I des de l’àmbit tecnològic sobretot digital).
El país que va presidir tenia 6 milions i, ara, en té 8 milions. Què diria que ha canviat més?
D’entrada 2 milions més de persones. Una economia molt més forta. Un estat del benestar més estabilitzat. Un país política i institucionalment molt més madur. No li ho detallaré. Ho dic perquè la Catalunya que jo vaig conèixer d’infant tampoc no va ser com la que vaig presidir. La dels anys 50 ja no s’assembla tampoc a la dels anys 90. Pretenc dir-li que el canvi del nostre país és una constant permanent, i hem fet molt bé d’incorporar-la com a tal. Ningú que aspiri a liderar aquest país, pot rebutjar o enfrontar-se al canvi permanent que va patint. El dia que no canviem ens haurem de començar a preocupar, potser significarà que ens hem aturat del tot.
La immigració com a oportunitat: com s’encaixa aquest gran repte a la Catalunya del 2024?
Doncs oportunitat. Recordi allò que vaig escriure als anys 50 sobre la immigració. Un llibre que va generar certa polèmica, “La Immigració, problema i esperança de Catalunya”. Certament encara avui segons com es gestioni la immigració, com actuem els que ja som aquí, la immigració esdevé problema i esperança, però sempre és una gran oportunitat.
Com li deia abans, que ningú pretengui actuar amb la immigració com si fóssim als anys 50 o 70. Res és igual. I és una oportunitat com ho ha estat sempre. El seu “encaix” (que diu vostè) passa perquè sentin Catalunya la seva llar i la dels seus fills. Això depèn de nosaltres, i en la mesura que el Govern es pugui muscular amb les competències integrals sobre immigració, encara millor.
Aquest any es compleixen els 50 anys de la fundació de Convergència Democràtica. Què en queda, d’aquell partit?
En queda l’obra feta. En queda un pòsit doctrinal. En queda una manera de ser i de fer (una manera de fer política també). En queda tot allò que passa per situar Catalunya primer (sense cap sucursalisme, cap). En queda Junts, però no només Junts.
Va ser un error, renunciar-ne al llegat?
Entenc que vostè em pregunta per la desaparició de Convergència. Error? Jo no ho hagués fet. No. Però cal posar-se en la pell dels que ho van decidir i el moment en què es va decidir.
Mirant enrere, es penedeix de no haver entrat al govern de Felipe González quan va tenir ocasió?
No. Tampoc de les propostes de l’Aznar.
Veu la possibilitat que a Espanya hi hagi mai un president català?
Possibilitat que sigui català, sí. Que sigui algú amb un mínim compromís catalanista, no. Cal conèixer Espanya per entendre per què ho dic.
Quina relació té ara amb els mitjans de comunicació? Confia en la premsa?
En aquest aspecte jo soc un home antic. Jo soc un addicte a la premsa escrita. Continuo llegint, i quasi li diria que necessitant, tres diaris de paper cada dia. Actualment són El Punt Avui, La Vanguardia i l’ARA. I algun d’estranger.
Del món digital entenc la força que té i com ho ha abraçat tot. Però n’estic al corrent a través de terceres persones. Suposo que als meus 94 anys això ha de ser dispensable.
De televisió en miro poqueta, la ràdio l’escolto una mica al cotxe i sé qui són – i valoro – la tasca d’en Basté i l’Ustrell.
Entengui que algú que va empènyer TV3 i Catalunya Ràdio (una TV no política ni ideològica), que ho va fer amb més coratge que mitjans, tingui en alta valoració el que suposa com a país disposar de mitjans que expliquin en català i des de Catalunya el que passa al món. Es clar que hi confio.
Igual que diuen des d’El Matí: mitjans forts i crítics.
Com definiria El Matí?
Bé, El Matí per a mi és això “d’en Pedret”. És com jo entenc un món determinat, una determinada Catalunya. I la seva manera d’explicar-se i veure el Món. Disculpi que sigui un pèl brusc, però quan en el Manifest Fundacional d’ El Matí, vostès es defineixen mencionant referents concrets amb noms i cognoms, entengui que jo també ho faci.
Llegint en detall el Manifest Fundacional que li mencionava, entengui que si algú pretén seguir les passes d’en Xicoy, d’en Coll i Alentorn – persones amb qui tant vaig confiar, de qui tant vaig aprendre, i que tanta feina van fer – d’en Romeva, d’en Vila-Abadal, d’en Carrasco, em tingui a mi mateix com a primer admirador.
Deixi’m afegir un detall sentimental. El naixement d’El Matí (1929) és d’un any abans que jo nasqués. Podríem dir que tenim la mateixa edat. Ja som grandets. Potser per ser coetanis es fa més fàcil que algú, com jo, que es reconeix com un soldat de l’exèrcit derrotat del Cardenal Montini, vegi com un autèntic company de viatge aquell diari.
Parlem de dos columnistes d’El Matí: Mn Ballarín i Pare Hilari Raguer.
En tinc molt bon record. De tots dos. Ara fa ben poc he hagut de fer un comentari sobre Mn. Ballarín, que em va ser de molt bon fer. No només pel seu cristianisme i pel seu catalanisme, sinó per la manera valenta i generosa amb què els va practicar.
Del Pare Hilari també en tinc molt bon record. Molt entranyable i que ve de lluny. Però ell va quedar afectat pel meu problema moral. I ho entenc perquè era una persona estricta. Per tant en conservo molt bon record.
Com li agradaria ser recordat, president? Li preocupa el seu llegat?
Em preocupa, però no en el record de la persona sinó en la tasca feta. No li diré més perquè crec que jo no hi puc fer res.
Podeu escoltar una part de l’entrevista enregistrada en àudio aquí: