Recentment he vist la meva vida aturada per la malaltia d’un familiar.

Absolutament tot es capgira i fins el detall més trivial és diferent i sorprenent, aprenent de cada molècula, de cada gest, de cada infinitessimal instant que no havies fet ahir.

La vida aturada no és una metàfora, no és un racó poètic tot i la bellesa de les seves paraules; el deteniment físic, psicològic, emocional, la teva vida s’atura per esdevenir un altre vertigen impossible d’aturar.

Altres circumstàncies, altres realitats, altres events cabdals i transcendents sense haver-ho imaginat.

La vida aturada no és del tot l’interludi d’una etapa, significa una reinvenció en els paradigmes de la nostra vida, una translació que no havíem intüit amb un procés de transformació vital i transcendent.

Una enfermetat, situacions personals extremes, episodis de cerca personal o manca d’estímuls per trobar l’alegria de viure poden ser algunes de les situacions més traumàtiques amb les que encarar la nostra fortalesa.

La naturalesa i la vida és un procés que mai no s’acaba, inabastable i insospitat en la seva essència, amb episodis que ens repten, ens sorprenen i molts altres que ens fereixen l’ànima i els sentiments amb una duresa extrema.

Poden aquests esdeveniments canviar la nostra vida futura? És aquesta vida aturada una eina valuosa de resiliència i canvi? Està comprovat que patir una situació traumàtica pot esdevenir una eina transformadora de nosaltres mateixos, donar vida a altres emocions amagades, obrir el cor que ha patit per entendre altres mecanismes que el poden sanar amb  una major comprensió de la pròpia vida, enfortir el valor en les dificultats i molt important, assumir la fragilitat innata de la nostra existència, la petitesa en un món inexplicable i misteriós.

Els processos de dolor i canvis convulsos ens aturen i ens obliguen a qüestionar la pròpia vida indagant els mecanismes psicològics, espirituals, religiosos o socials per fer-los front.

Interrogar, examinar, filosofar sobre nosaltres mateixos ens fa humans, fràgils, vulnerables. Sovint satisfem els nostres desitjos impulsivament amb una frenètica rutina mimètica, mecànica.

Ni tan sols els moments de desesperació són en va, sense creure en detonants pseudo astrològics o sensacionalistes. El nostre cos, esperit, ment, condició es transforma  acaronant la vida que com un ésser feble hem de protegir; ofuscats o desesperançats la realitat s’imposa potser amb un altre embolcall, altres mirades i perspectives.

Aturar-nos ens pot salvar? Trobar-nos amb equidistància en un altre realitat ens empeny a relativitzar prioritats, necessitats, desitjos.

Els viatges sense retorn per sanar el passat, paradoxes que anhelen una disposició de canvi. Viure episodis dolorosos transformen la nostra percepció de la realitat, una realitat infinita que potser ignoràvem.

I que diferent és la vida segons el que et toca per viure…tan complex i senzill alhora.