Ja sé que tot en va ple. Però si tothom hi diu la seva, permeteu-me que jo, un modest català de la mateixa quinta d’en Pujol, també hi digui la meva i que ho faci anant a contracorrent de moltes indignacions sinceres i de moltes de farisaiques.
Aquesta és l’hora que esperaven tots els xacals per abraonar-se al damunt del lleó vell i ferit; l’hora en la que tots els fariseus que tenen munts de fems a l’armari posen el crit al cel per la bosseta de brossa que el veí ha posat al davant de la porta. Recomano encaridament a tots els lectors del MD que, si encara no ho han fet, llegeixin l’extens comentari d’Artur Sixto a l’editorial del MD del 28.07. Ho explica tot tan clar i tan bé que gairebé m’hauria fet desdir d’escriure aquest article. Però crec que en aquest moment no sobra cap veu que vulgui donar a cada cosa la seva mesura enraonada.
Comencem per un punt que pot ajudar, crec jo, a desmuntar més d’un atac de la ramada de xacals desvergonyits que ara surten dels seus caus donant-se-les de santets d’altar. Com diu el Sr. Sixto “un compte familiar no declarat no és un acte criminal com el de tants governants espanyols… No és corrupció… En Pujol no va treure diners del país. Va heretar un compte estranger del seu pare amb diners de negocis legals, no bruts, quan ja era president de la Generalitat”. I jo hi afegeixo: el delit de riqueses, les ganes de poder donar-se la bona vida a costa de la ciutadania, és un dels motors usuals de tots els que amaguen diners -gairebé sempre bruts- per iniciativa própia i sense escrúpols ètics de cap mena. És així, ha estat així en Pujol? Si ho fos, i amb les possibilitats que li va donar el seu càrrec durant 23 anys, avui seria una de les primeres fortunes d’Europa i tothom sap que no és així. Ben al contrari, com explicava F.M.Alvaro al Vilaweb, en tots aquets anys ha esmerçat els diners de la família en les seves activitats pel país, cosa que ha portat després els fills (amb més o menys encert) a voler fer ells els diners que el pare no els hi ha deixat.
En altres paraules, els diners no han tingut per en Pujol cap altre atractiu que el de poder-los usar en benefici de la seva obsessió: el progrés i la llibertat de Catalunya. Que a aquest home l’acusin ara de corrupte molts que s’haurien d’amagar ells mateixos a les clavegueres més profundes, no té nom. Se li pot retreure, és clar, que no hagi regularitzat aquests diners molt abans. El que no és honest és atribuir-li intencions baixes i posar-lo al mateix nivell dels que enlloc de donar els seus diners pel país, n’han xuclat tot el que han pogut, sense fer res de bo per la ciutadania.
Un dels motius pels que en Pujol va guanyar les eleccions una darrera l’altra és que era el polític que millor coneixia el país, que l’havia recorregut pam a pam, parlant amb la gent i escoltant-se-la. I no ho feia com a truc electoral sinó amb un interès sincer que li valia l’estima de molta gent. Aquesta actuació i aquesta estima van portar, però, una conseqüéncia que potser en Pujol no podia preveure. Per a molts en Pujol es va convertir en un superhome, en un ídol que no podia fer res malfet, en la personificació de l’ànima de Catalunya. I és natural que tota la bona gent que va idealitzar el President fins aquests extrems ara se senti decepcionada i ferida. i tothom sembla que s’oblidi que cap polític que hagi realitzat una gran obra pel seu país ho ha pogut fer emulant a la Mare Teresa o al doctor Schweitzer. Tots han tingut les seves febleses i la capacitat d’anar si calia a cops de colze. Cal barrar el pas a la política als pocavergonyes, però sense oblidar que no és cap camp per apòstols amb tuf de santedat.
I ara que, tocant de peus a terra, tothom pot veure que en Pujol (un polític i patriota excepcional i un servidor incondicional de la nostra terra) no és cap superhome sinó un home normal amb les seves virtuts i els seus defectes, no ens posem aclucalls de santet moralista i no neguem ni oblidem tot el que aquest home ha fet i ha patit per la nostra terra, per tots nosaltres. No oblidem que Catalunya sense ell i sense tots els que, motivats per ell, van treballar al seu costat no seria pas on és avui i no podríem ni pensar en la possibilitat d’esdevenir un nou estat europeu, lliure de les traves i de les vexacions que hem sofert durant tres segles. Amb governs supeditats en últim extrem al PSOE l’evolució hagués estat forçosament molt diferent.
Abans de llançar pedres contra el vell lleó i de posar-nos al costat de tots els xacals que criden “Pujol” i volen dir “Catalunya”, mirem de veure què pesa més als plats de la balança: una mancança, un pecat venial que no té l’origen en el mateix Pujol o tota una vida de dedicació al país, de posar Catalunya pel damunt de les seves obligacions com a fill i com a pare.
Fa un parell de dies l’editorial del Punt-Avui sobre el cas Pujol es titulava “Decepció profunda”. D’aquesta decepció crec jo que en bona part els mateixos catalans en tenim una certa culpa. Ningú em convencerà que Pujol (com diu també Artur Sixto) no hagi estat sempre un home honest i íntegre, admetent, però, que en una situació en la que es trobava entre l’espasa dels seus ideals i la paret dels interessos de la família, amb un problema enutjós que potser considerava de tercer ordre, potser no va adoptar a temps una decisió que ara ha hagut de prendre. I que per cert (llegiu molts comentaris dels lectors de la premsa digital) molts consideren com el darrer servei que fa Pujol al país, posant.lo com sempre pel damunt dels seus interessos personals.
Ja sé que molts no estaran d’acord amb mi. Peró jo em nego rotundament a udolar al costat dels xacals.
