Jordi Turull (Parets del Vallès, 1966) és actualment vicepresident de Junts per Catalunya. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, Turull fou diputat al Parlament des de 2004 i el 2019 va ser portaveu de Convergència i Unió al Parlament. Després de les eleccions al Parlament de Catalunya l’any 2015 va ser elegit president del grup parlamentari de Junts pel Sí, fins que el juliol del 2017 és escollit conseller de Presidència i portaveu del Govern. Parlem amb ell després d’haver estat quatre anys a la presó.
Conseller Turull. Primer de tot, com estàs?
La veritat és que bé, a la llibertat un s’hi acostuma de seguida.
Ha valgut la pena tot plegat?
Valdrà la pena, i amb això estem. Durant el dia treballo i a les tardes i vespres vaig amunt i avall per mobilitzar-nos. Potser les coses no surten a la primera, però si mantens viu el compromís i la mobilització, que al final és el gran actiu que tenim, al final te n’en surts.
Ho tornaries a fer?
Millor. Ens hem de tornar a compactar i endreçar, agafar els aprenentatges de l’1 d’octubre per tornar-hi.
La independència ha quedat a la cua?
Ningú m’ha dit en aquests quatre anys que ara l’estat espanyol els tracta millor. El que sí que ens hem trobat han estat dues coses: per una banda més repressió i per l’altre que nosaltres ens hem descompactat, toca endreçar-nos de nou.
Què et van semblar les declaraciones de Rufian a Madrid?
Em van saber greu. Tots coneixem els informes de la Guàrdia Civil i alguns són delirants. Em va saber greu, però no m’hi vull recrear perquè el que hem de fer és agrupar-nos. “O ens en sortim plegats o ens penjaran per separat”, que diuen. Per tant, personalment totes les dinàmiques van a compactar i a sumar. També és veritat que després de l’1 d’octubre vam tenir episodis que no ens vam agradar. Es va posar el sentit de transcendència i es va demostrar que el nostre gran actiu són les persones, la mobilització. Quan tinguem el pa sencer ja barallarem de com el volen tallar, però és que ara no ens podem quedar amb les engrunes.
Quines son les sensacions després de la presó?
Un pres em va dir que la presó és la universitat de la paciència. Em va agafar i em va dir, “Jordi tu cada dia has d’omplir el dipòsit de paciència” perquè tot és el mateix espai, gent, horaris… a la presó qualsevol cosa que es vulgui moure del que hi ha preestablert és complicat. A fora qualsevol cosa que passava era un drama: el trànsit, fer cues amunt i avall… Ara obres la finestra i no t’importa fer cua a la carretera. Són les petites coses les que trobes a faltar a la presó. Estàs 16 hores amb tu sol, parles amb tu. Coses que abans semblava que s’acabava el món ara no. Ho valores tot. Obrir la nevera per exemple o obrir una porta, allà això no ho podia fer.
Com es gestiona el no tenir rencor?
Per dues coses: a tu en els sentiments t’hi cap el que t’hi cap. Nosaltres de la presó hi sortim amb un sentiment de gratitud cap a les persones molt immens, i també de i compromís. El ressentiment el que fa al final és desgastar-te a tu. Quan surts el que vols és donar les gràcies pels detalls i del demès ni hi penses. Et concentres en donar les gràcies a la gent i en ser actiu en el compromís.
Com t’acabes fent teva una cel·la?
Te l’acabes fent teva perquè te la decores, endreçant, és un espai molt petit. Això quan estàs sol, perquè si no s’ha de compartir. Els llocs que han estat més durs han estat quan et portaven als calabossos de l’audiència per anar a declarar. Un dia vaig arribar a Estremera i vaig dir: “per fi soc a casa”. No et diuen quanta estona estaràs allà, no saps res, i llavors la cel·la és el teu espai que hi tens les fotos de la família, postals… com que estàs sol és el teu company d’estada.
Què t’ha ensenyat la presó?
T’ensenya moltes coses. Com que pares de cop ja no vius en la bogeria d’abans. Ets un afortunat perquè a la presó coneixes molts perfils de gent. A la presó hi ha gent que ens ha dit que mai s’ha sentit estimat, que no sap el que vol dir sentir-se estimat, i quan tu no només a casa sinó fora t’hi sents, et sents un afortunat. A la presó també t’adones de coses que podries haver fet molt millor. Pots aprofitar molt el temps. Coneixes a gent diferent i penses “a la vida he tingut sort”. Hi ha gent que hi és allà per malícia, però hi ha gent sense oportunitats.
Has trobat a faltar algún gest o visita?
Algunes han sabut greu, però després hi ha altres persones que viuen a milers de quilòmetres lluny i han arribat a venir. I els que no han pogut venir per algun motiu ens han fet arribar notes. Per mi té més valor conèixer gent per carta, gent que sovint ens enviava notes i que al final ens hem fet amics; jo els he arribat a donat el meu telèfon, ja semblen de la família. S’ha establert un vincle.
La solució de Catalunya per on passa?
Per mi passa per la independència de Catalunya que hem votat. Abans de l’octubre del 2017 dèiem que era per viure millor, ara és per ser més feliços, tenir més oportunitat i per trobar-te en un entorn agradable. A Catalunya sempre hem tingut un estat en contra, infraestructures que arriben al cap de 20 anys… No només estem parlant d’això, sinó que ara, a més, hi ha la repressió. Estem en un moment d’emergència en el camp de les llibertats.
Et veurem tornar a primera línia política?
Jo estic inhabilitat per molts anys, però el meu compromís amb política no depèn del fet que jo tingui una nòmina pública o un càrrec. Jo cada vespre estic anant a actes i si no em demanen res intento provocar que fem alguna cosa. La política és un ofici, però no cal tenir un càrrec públic. És molt vocacional. Ho portes a dins.
Què va ser per tu l’1 d’octubre?
Una victòria esclatant del poble de Catalunya respecte a l’estat amb totes els termes.
I el 27 octubre?
L’expressió d’aquella voluntat manifestada el dia 1 d’octubre.
I el 6 i 7 de setembre?
Els famosos plens de desconnexió. Perdem el relat mediàtic però és la culminació d’un intent de boicot de totes les forces de l’Estat Espanyol perquè no es pugués parlar i debatre del que havien votat els ciutadants.
I què va ser per a Jordi Turull Junts pel sí?
L’època en el fet que més feliç he sigut políticament. Va representar el “no ens barallem per les engrunes, ens ajuntem per tenir el pa sencer” que hem comentat abans. Des de llavors amb persones que havia admirat com Lluis Llach, Oriol Amat, Germà Bel, Carme Forcadell o Muriel Casals i molts d’altres s’ha forjat una amistat. Hem d’anar a l’una i Junts pel sí va representar l’expressió d’anar tots a l’una.
Ara, vist amb perspectiva, què faries diferent?
No ser tan ingenu de pensar que et confrontaves amb un estat democràtic del cor d’Europa del segle XXI, sinó que davant tenies un estat fosc.
Un pla de cap de setmana?
Després de la presó trobes a faltar les sobretaules. Estar amb la gent que t’estimes sense presses ni obligacions.
13 noms..
Marta Pascal: Excompanya del Parlament de Catalunya.
Pedro Sánchez: Vaporós.
Artur Mas: Un gran referent.
Jordi Pujol: Un altre gran referent.
Miquel Iceta: Primer és el partit que el país.
Oriol Junqueras: Un amic de la presó.
Santi Vila: Una decepció.
Joan Bonanit: Un amic.
Carles Puigdemont: Un referent i una persona estimadíssima.
Marta Rovira: Una amiga.
Carme Forcadell: Una amiga que ens hem conegut a la presó.
Gabriel Rufian: Un periquito com jo.
Laura Borras: La presidenta.