Quan jo era petit, a l’escola havia una assignatura que es deia Urbanitat. Ensenyaven coses que avui ens semblarien molt rares, com deixar pas o fins i tot haver de baixar de la vorera quan venia una senyora o un capella, que calia besar la mà de les senyores i dels capellans i coses així. Moltes normes equiparaven senyores i capellans. Al tramvia podies llegir cartells que deien coses com: “Prohibido blasfemar, escupir y decir palabras soeces”. També ensenyaven moltes d’altres que avui trobem en falta en la vida social, per exemple no fer sorolls.
Quan manquen algunes normes d’urbanitat que ningú no ha ensenyat, diem que la persona en qüestió és una mal educada. Avui dia no se li confereix importància al respecte cap els altres ni a les mínimes formes. Només cal mirar una exemplar sessió del Congrés dels Diputats o del Parlament de Catalunya. M’estranya que Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) permeti que la televisió pública emeti fragments d’aquestes sessions en hores en les que hi ha menors. Ensenyen que per tenir raó i guanyar el debat cal ser groller i, si pot ser, mentir i insultar. No és d’estranyar que a les xarxes socials qualsevol insult anònim o no sigui habitual.
Dins d’aquestes normes de respecte, hi ha la que tracta dels espais personals. Dels espais personals no em van ensenyar gaire a l’escola, només em podien parlar d’urbanitat, però poc em podien ensenyar sobre això, ja que no va ser fins els anys 50 que un investigador suís va parlar dels espais de comoditat dels animals i la mida de les gàbies del zoo.
Han passat tants anys des que m’explicaven aquestes coses, devia tenir 7 o 8 anys i les barrejo amb algunes lectures sobre llenguatge corporal, però si que recordo que em deien que quan un parla amb una altre persona cal que mantingui una distància adequada i no posar-se a sobre i evitar esquitxar-la amb la saliva. Posar-se la mà a la boca quan esternudes o tens tos i fer-ho amb discreció.
La formalització de la teoria dels espais personals va venir de mans de l’antropòleg nord-americà Edward T. Hall, al 1966, va publicar el llibre “The Hidden Dimension”. L’autor fa una anàlisi sobre conceptes culturals de l’espai i com les diferències entre ells afecten la societat moderna. Presenta la ciència de la “proxèmica”, que havia definit tres anys abans. Hall demostra com l’ús de l’espai per part de l’home pot afectar les relacions comercials personals, els intercanvis interculturals, l’arquitectura, la planificació urbana i la renovació urbana. Envair l’espai en el que una persona se sent còmoda pot frustrar un negoci o una relació.
Tots sabem que la distància quan es dona un discurs o es fa una classe magistral acostuma a ser gran, més de tres metres, és la distància pública. Clar que avui dia les aules són intimistes i no dona per tant.
Els investigadors van definir les distàncies íntima, personal, social i pública. La distància social seria la distància per mantenir amb la gent amb la que et trobes i et saludes, amb companys, normalment quan interactuen més de dues persones. Es considera que és entre 120 cm i 360 cm. Més de 360 cm seria la distància pública i menys de 120 cm distància personal.
Són valors amplis i els investigadors han vist que es veuen força influenciats per la cultura, el clima, la temperatura i moltes variables més.
La distància social és formal. Quan dos persones es troben i no són d’alguna forma pròximes, mantenen una distància social. Possiblement sobrepassar-la sense algun tipus de senyal corporal d’autorització pugui crear incomoditat en l’altra persona. Són fenòmens inconscients, no verbalitzats.
Segur que si observeu, veureu persones que enraonen i una es va apartant i l’altra s’acosta i acaben donant voltes, semblen coloms en zel. Involuntàriament una de les persones està agredint l’altra en penetrar en el seu espai personal.
Aquest és un símptoma de mala educació respecte a com comportar-se amb els altres. Estic segur que completament inconscient, però no deixa de ser una agressió. D’aquestes hi ha molts pitjors com ara obligar-te a sentir a l’autobús o a la sala d’espera del metge una conversa telefònica o el vídeo que han rebut per WhatsApp, insuportable!
En relació amb la malaltia, recordareu que diverses publicacions i recomanacions ens han insistit en mantenir els 2 m de distància de seguretat per no contagiar-nos ni contagiar. És cert que en una conversa civilitzada, sense estridències, la majoria de les gotes que, sense voler, expel·lim en enraonar no arribaran al nostre interlocutor si mantenim aquesta distància. La distància social podria ser suficient per evitar la majoria dels contagis, de la COVID-19 i d’altres malalties.
La natura és sàvia. Els animals necessiten un espai de vol o de fugida per sentir-se còmodes. És per la seva seguretat. Nosaltres som animals, però molts dels instints bàsics estan una mica adormits i en unes persones més que en altres. Els humans també mesurem la seguretat de manera inconscient i, tret de algun símptoma de confiança, procurem que la proximitat amb altres no sigui gaire gran. Ens estalviarem contagis.
