Jordi Vila-Abadal i Vilaplana (Barcelona, 1926) és metge psiquiatre. Fou monjo dels monestirs de Montserrat (1946-1965) i de Sant Miquel de Cuixà (1965-1968). Després de vint-i-dos anys d’exercici es secularitzà. El 1979 fundà un centre pioner per a toxicomanies no alcohòliques i el 1981 —conjuntament amb altres persones—, l’Associació d’Ajuda al Toxicòman (AAT). Compromès, des de molt jove, amb Catalunya i amb la justícia social, ha col·laborat amb moltes entitats civils. És autor de diferents llibres. En el darrer, De l’Ésser humà i la Natura (ed. Galerada), hi trobem concentrat el seu pensament.
Quines etiquetes professionals li agrada que posin al costat del seu nom?
No tinc cap preferència. Potser, “psiquiatre jubilat”.
El Cavaller de Vidrà és la casa pairal de la seva família. És una masia plena d’història, tant a nivell familiar (els Vila-Abadal hi han viscut durant moltes generacions), com col·lectiu.
Sí, ha tingut un cert paper dintre la pairalia catalana.
Ens podria dir algun record especialment feliç de la seva infantesa?
Les excursions de tota la família (amb matxos i tot, per portar els de més edat i els més petits i els queviures) a Puigsacalm i al castell de Milany; els partits de futbol que muntàvem amb els nois del poble, a les prades del costat del Cavaller; la nit de Nadal del 1938, en la qual celebràrem la Missa del Gall i férem un llarg ressopó després, gràcies a comptar amb la presència d’un sacerdot i altres persones refugiades i força gent del poble, que hi vingueren clandestinament; la festa del 200 centenari de la casa, a la qual acudiren tants convidats que s’hagué de fer el dinar a la pallissa, que és molt gran…
El seu pare, el Dr. Lluís Vila i d’Abadal, va morir el 1937. Vostè era un nen (encara no tenia onze anys).
Em recordo perfectament d’ell, de com era i què feia. El record constant que ens en mantenia la nostra mare va afavorir molt la perdurabilitat d’aquest record. Tinc ben present la seva afabilitat continguda. Que la seva opinió era dogma per a nosaltres; que no calia que ens renyés, en tenia prou de suggerir; que molta gent, en saber que érem fills seus, ens en parlava amb admiració; que mostrava gran serenitat davant dels fets; que parlava poc, però manifestava bonhomia; que era molt apreciat pel que en dèiem «el servei», pels masovers, pels seus col·laboradors i, també, pels companys de professió i partit; que admiràvem molt els seus ideals i ens els fèiem nostres…
En relació amb el vostre pare, us formulem algunes preguntes més. L’any 1927, gràcies al prestigi professional adquirit, fou nomenat cap del Servei d’Otorinolaringologia de la Clínica Plató. Per la seva consulta, passaren un bon nombre de personalitats de la Catalunya de l’època.
Durant la guerra, en què els doctors Puig Sureda i Gallard marxaren a l’estranger, els altres companys metges i el personal auxiliar de la Plató li confiaren la direcció de la clínica amb la denominació de secretari general. Entre els seus pacients de renom, recordo el cardenal primat de la Tarraconense Francesc Vidal i Barraquer, Francesc Cambó i el ministre de finances Jaume Carner.
Més enllà del camp professional, les seves inquietuds el portaren a tractar altres facetes: el 1930 fou un dels fundadors del Diari de Vic i, un any més tard, d’Unió Democràtica de Catalunya, partit del qual fou el primer president de l’agrupació de Barcelona.
I durant la guerra els companys del partit el feren plenipotenciari, de manera que, si la circumstància ho exigia, podia decidir ell sol, sense necessitat de consultar la cúpula del partit.
És sabut que, en aquell període bèl·lic, ell protagonitzà episodis d’una gran humanitat.
Amb els companys del partit, alguns fejocistes (és a dir, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya) i altres amics, i amb la connivència d’Andreu Abelló (president del Tribunal de Cassació), organitzà un moviment clandestí d’ajuda i protecció de sacerdots i altres persones perseguides. I amb companys del partit, la col·laboració del ministre Irujo i la connivència del president Lluís Companys, organitzà un moviment de recuperació del culte catòlic, que no arribà a reeixir. Per les exigències d’aquests moviments, Companys li aconseguí dos viatges a l’estranger, on contactà amb l’arquebisbe de París Verdier i el cardenal Vidal i Barraquer. En el retorn del segon viatge, el cardenal Vidal li va confiar els Sants Olis, necessaris per a l’administració (clandestina) dels sagraments. Quan ell morí, el setembre del 37, Maurici Serrahima i Josep M. Trias i Peitx el substituïren al cap d’aquests dos moviments.
La seva figura i trajectòria, per diferents motius, ens recorden la de Manuel Carrasco i Formiguera. Hi coincideix, vostè?
Tots dos coincidien ideològicament. Carrasco tenia més vistositat expressiva i ell, on actuava, esdevenia autoritat moral pel valor que es considerava generalment a la seva opinió. Ells dos eren molt amics. Durant la guerra, mentre va viure, cada dia, havent dinat, es reunien a casa, amb ell, Manel Carrasco (fins que va haver de marxar al País Basc perquè els de la FAI el perseguien), Pau Romeva, Maurici Serrahima, Josep M. Trias i Peitx i Miquel Coll i Alentorn per tractar dels assumptes del partit i del país, especialment dels dos moviments clandestins esmentats.
Tant l’un com l’altre, conjuntament amb altres persones, foren fundadors d’UDC, un partit polític que, per pocs anys, no ha arribat a la celebració del centenari de la seva creació.
Sí, encara que Carrasco va entrar-hi uns mesos més tard perquè, al novembre del 31 (data de fundació d’Unió), encara era diputat a Madrid en nom d’Acció Catalana. Cal tenir en compte que la ideologia de la Unió Democràtica que varen fundar aquells polítics, el 1931, era molt distinta de la que va acabar tenint a l’època de Duran i Lleida. Els fundadors eren cristians progressistes. Per això la seva entitat política era aconfessional, ja que un dels principis del cristianisme progressista del començ del XX era la plena separació de poders, religiosos i polítics. També, per això, aquella Unió Democràtica tenia com a principis bàsics la justícia social, la democràcia i la independència dels Països de parla catalana (ja que no es considerava factible la Confederació de les Nacions Ibèriques, que era el que preferien).
Reprenem ara les preguntes relacionades amb vostè. L’any 1946, amb vint anys complerts, entra a Montserrat. Què el portà a prendre aquesta decisió?
Vaig tenir la sort de ser d’una família cristiana progressista (gràcies al pare), anar a una escola de la mateixa mentalitat religiosa (la Mútua Escolar Blanquerna, que el franquisme va prohibir) i rebre la influència religiosa d’un confessor (el caputxí P. Evangelista de Montagut), també d’aquesta mentalitat (en la meva infantesa-joventut molta gent de classe mitjana teníem un director espiritual o confessor que ens il·lustrava en les qüestions religioses i morals de la vida). Gràcies a aquestes sorts, la religió que vaig practicar abans de fer-me monjo de Montserrat no es basava en sentimentalismes, espiritualismes, pràctiques religioses carques i folklòriques, components propis de la mena de religió anomenada “nacional catolicismo”, sinó en una classe de religió molt més seriosa i fonamentada, que resultava molt atractiva per a un esperit que cercava un «perquè» de l’existència i aspirava a poder resoldre l’enigma de la compatibilitat de Déu i el mal. De totes les comunitats religioses que coneixia, la que m’agradava més era Montserrat, sobretot per la importància que donaven a la litúrgia, com a reproducció sagramental dels misteris de Crist i com a devoció única, i em vaig fer monjo d’aquest monestir.
Alguna vegada ha comentat que, a Montserrat, a més d’un ambient cultural elevat, hi va trobar el que considera que són els pilars importants de la religió cristiana: la Sagrada Escriptura, la teologia, la patrística i la litúrgia.
Sí, i encara ho crec. Penso que aquests són els elements més seriosos del cristianisme, com a religió i com a cultura, encara que ara ho vegi des de fora.
Ens agradaria que comentés aquestes paraules seves: «El fet de viure sempre en català ens confirmava tant en la nostra identitat que ens sentíem amb forces per a obrir-nos al món amb naturalitat. L’abat Escarré volia que els qui estàvem formant-nos sortíssim a estudiar en altres països per ampliar l’educació i obrir els nostres horitzons.»
Vull dir que el fet de fer la nostra vida, tant religiosa com cultural, en català feia que no ens costés gens publicar llibres, fer conferències i usar-lo en la litúrgia i predicació i presentar-nos on fos com a catalans. L’abat Escarré tenia por de la falta d’obertura d’esperit que molt sovint afectava els membres de la clerecia, tant secular com regular, i, per evitar-ho en els monjos, procurava que fessin ampliació d’estudis en universitats i monestirs de l’estranger i coneguessin altres formes de pensar. Jo vaig tenir la sort que m’enviés a París, on vaig estudiar al Cato (Institut Catòlic), vaig fer una llarga estada a la parròquia de Belleville, durant la Nouvelle Vague, i vaig fer estudis de teologia pastoral en els dominics de la Tourette, capdavanters de l’esperit preconciliar.
Aviat farà seixanta anys que morí l’Abat Aureli M. Escarré (1908-1968). Com el presentaria a les generacions més joves?
L’Abat Escarré era, al mateix temps, autoritari i afable. Deixeble de St. Benet, es prenia molt seriosament l’obediència com a mitjà «infal·lible» de perfeccionament. Però, en canvi, era molt capaç de canviar de manera de pensar i capaç d’evolucionar ideològicament, si les realitats de la vida i la societat l’hi invitaven. Per això va fer un canvi ràpid en la visió de la situació político-social del país. A més, tenia molt clar que la condició d’abat de Montserrat l’obligava a vetllar per totes les realitats socials d’aquest país, començant per la conservació de la llengua i aspirant a la democràcia política. Per això, progressivament, va fer els possibles per protegir i defensar les persones i entitats injustament perseguides pel franquisme. Actitud que va culminar el novembre de 1963 amb les famoses declaracions que va fer al diari Le Monde, on deia obertament que el franquisme es diu cristià però no practica els principis del cristianisme. Declaracions que varen causar-li l’exili fins a les portes de la seva mort.
Aquells anys, a Montserrat mateix, vostè tingué relació amb persones i entitats de fora del monestir que eren coneixedores de les condicions i necessitats socials de la població catalana de l’època i que lluitaven per millorar-les.
Vaig tenir relacions amb entitats antifranquistes culturals, religioses i polítiques per motius de devoció, formació, ajuda social i actuació (per exemple, la manifestació col·lectiva de l’escoltisme català feta en un pati interior del monestir). També amb activistes antifranquistes individualment, sobretot amb els qui es refugiaven al monestir per esquivar la detenció.
Ens imaginem que devia viure amb intensitat episodis singulars d’aquells anys, com ara l’Entronització de la Mare de Déu (27-4-1947), les Rutes universitàries (1957-1962)…
En la gran festa de l’Entronització, feia poc que hi era, però vaig fent de turiferari en el gran acte a les places de la façana. En les Rutes Universitàries, era qui les rebia en nom del monestir. També vaig rebre la concentració de Pax Christi i vaig intervenir en altres concentracions d’entitats catalanes: en la col·locació de la nova imatge de la Mare de Déu a dalt del Cavall Bernat, l’octubre del 1956 (organitzada pels centres excursionistes i els escoltes) juntament amb el P. Hugó, vaig fer part de la cordada que va portar la imatge al cim. Tenia especial relació amb els grups de joves (escoltes, escaladors, Acció Catòlica especialitzada, universitaris, Acadèmia de la Llengua Catalana, colles informals d’amics, etc.).
Com es visqueren a Montserrat aquells anys de preconcili i de concili?
El preconcili, amb esperança per la majoria de monjos i entusiasme per la minoria més renovadora. També foren anys de divisió de parers entre monjos més renovadors i més moderats, sense mai, però, faltar a les formes.
L’empenta que portava el Concili es va diluir arran de la mort del Papa Joan XXIII, l’any 1963?
Totalment. La mort de Joan XXIII va anar seguida de l’emmudiment dels grans teòlegs de la Nouvelle Théologie. El Concili va acabar, per als renovadors, molt «descafeïnat», i va ser el començ d’una forta decepció per als més renovadors.
Fa uns mesos va sortir publicat el llibre Cuixà. Exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985), de Jordi Tomàs. Vostè fou un dels vuit monjos que hi arribaren el 29 de novembre de 1965. Com visqué aquell període de la seva vida?
El període de la meva estada a Cuixà ha sigut un dels més satisfactoris de la meva vida. Hi vivíem en una comunitat reduïda, a la mesura humana. Cohesionada per l’ideal de transformació de l’Església. Hi fèiem reunions freqüents, discussions, aprofundiments i valoracions de les bases i fonaments del cristianisme i la seva encarnació en la societat actual. També assajos de caràcter litúrgic. Tot això ho fèiem en un clima d’alliberació mental (fora de l’atmosfera opressora del Franquisme) i de satisfacció comunitària. Però el que ens causava més entusiasme i satisfacció era comprovar com el Cuixà que edificàvem es convertia en lloc de trobada de persones —preponderantment joves del sud del Pirineu (però també d’edat adulta i de diversos països)— àvides de trobar parers diversos i motius de consideració varis sobre la religió i la vida en general.
Sant Miquel de Cuixà, aquells anys, devia ser molt més que un monestir benedictí. Amb quina opció es quedaria: centre de pelegrinatge, escola de democràcia, espai de llibertat…?
Em quedo amb totes tres. Però cap de caràcter oficial, sinó de formació espontània, però real.
Moltes personalitats, entre les quals Pau Casals, Josep Tarradellas i Josep M. Trias i Peitx, passaren per Cuixà aquells anys. Devia tenir ocasió de tractar-los de prop?
Josep M. Trias i Peitx (per cert, gran admirador i company d’Unió Democràtica del meu pare), ja era amic del P. Beda (company de Cuixà) i meu d’abans de Cuixà. Vivia desterrat a París. Un cop fórem a Cuixà, hi tinguérem relació telefònica i epistolar i nosaltres dos l’anàrem a veure una vegada, però no vingué mai a Cuixà (estava molt malalt). Però va voler ser-hi enterrat, per ser-ho en terra catalana. La relació de Pau Casals amb nosaltres va ser curta i «acaparada» pels musicòlegs del grup i pel mateix abat Escarré, que vingué expressament de Viboldone per trobar-se amb ell. La relació amb Tarradellas fou intensa i continuà després de Cuixà perquè em demanà de formar part del seu secretariat a la Generalitat recuperada.
L’espai de llibertat i reflexió que es creà a Cuixà fou, també, llavor de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE)?
Moralment i amicalment hi hagué sempre perfecta sintonia i col·laboració i molts conegueren la Universitat a través de Cuixà, però no hi hagué cap intervenció orgànica de la comunitat cuixanenca.
Precisament vostè participà en l’homenatge a Aureli Argemí en la darrera edició (la 56à) de la UCE, que tingué lloc l’agost passat.
L’Aureli hi havia intervingut diverses vegades, com a fundador i director del CIEMEN. Jo hi vaig intervenir com a amic de l’Aureli i amic de la Universitat
En morir Aureli Argemí, en un article que vostè li va dedicar, afirmava que va poder fer una gran tasca perquè va tenir la capacitat de canviar la forma de pensar i de trobar bons suports. Ens insta sovint a «Canviar la forma de pensar», tot recollint aquell convit que feu Aitana Bonmatí al final de la primera copa d’Europa. A què es refereix exactament?
Encara que la natura presa en general no sigui finalista (fa milions d’anys no existia i d’aquí milions d’anys deixarà de fer-ho i tal dia farà un any), la part de la natura que són els éssers humans és totalment finalista: tot el que fem, ho fem amb una finalitat. La finalitat més important que tenim és esdevenir persones. A persona, però, només s’hi arriba modificant la natura. Per exemple modificant la seva llei del més fort (la de «El peix gros es menja el més petit») per la llei del més just. Doncs aquest canvi només es pot fer si es canvia de manera de pensar. Per exemple: de pensar en masclista a fer-ho en feminista; d’homòfob, a acceptar l’existència de tota mena de tendència sexual; de xenòfob, a acollidor dels immigrants… Per fer això cal tenir prou flexibilitat d’esperit per poder passar d’allò que abans et semblava veritat a això altre que, reflexionant millor i prenent-ne consciència, veus que ho és més.
En quin moment decideix deixar de ser monjo i secularitzar-se?
Quan m’adono que no puc continuar més representant una jerarquia eclesiàstica de la qual discrepo en coses essencials. I que no es podrà mai canviar l’Església en el sentit d’humanitzar-la suficientment perquè el pensar dels renovadors es basa en arguments racionals o en evidències (p. e. que la dona és menystinguda a l’Església) i, en canvi, l’Església es basa únicament en arguments d’autoritat. Això m’obligà a secularitzar-me. Aquesta reflexió definitiva en aquesta qüestió, la vaig poder fer gràcies al clima de llibertat mental que vam arribar a crear a Cuixà.
Montserrat celebra el 2025 el seu mil·lenari 1000 anys. Com el viu, aquest aniversari?
Pot ser una ocasió per reforçar la identitat del nostre poble. Una mica com ho va ser la celebració de l’entronització de la Mare de Déu, el 1947.
Ben poques entitats, aquí i a tot arreu, arriben a superar els deu segles d’existència.
Precisament perquè ha tingut aquest paper «identitari» del país, més enllà del seu caràcter religiós, ha durat tant i esperem que pugui continuar fent-ho.
Vostè és llicenciat en medicina i cirurgia, especialista en medicina interna i psiquiatria. Fou una vocació que li vingué de cop o bé s’anà covant a poc a poc?
La inclinació d’atendre els malalts l’he tinguda des de la infància. Quan vaig entrar a Montserrat, ja havia fet tres cursos a la Facultat de Medicina.
I més endavant —conjuntament amb la seva esposa Glòria, Sor Genoveva de la Caritat i les senyores Marta Morral, Pepa Piera, Montserrat Serrano i Carme Miralles— fundà la Fundació d’Ajuda als Toxicòmans (AAT). Tenia clar cap on volia anar.
Vaig tenir molt clar des del principi que la toxicomania juvenil era una nova malaltia de la societat: de toxicomania n’hi ha hagut sempre, de toxicomania juvenil només a partir dels seixanta, quan una gran quantitat de joves es troben marginats per la resta de la societat. Això passa quan les forces fàctiques decideixen acabar la revolució juvenil dels seixanta i establir el pensament únic i global del neocapitalisme-consumisme. Aquest fenomen social fa que molts joves se sentin marginats per la societat que rebutja i tem la seva mentalitat («la por a la llibertat» que predeia Erich Fromm). Aquesta marginació, i la persecució policial que comportava, els causava molta angoixa i va inclinar molt jovent a acudir a la falsa solució de l’ús de la droga. Ús que ja havien conegut durant la seva revolta, i que ara una part important de les forces fàctiques fomenta com a mitjà eficient de marginació, d’exclusió social dels addictes. Actualment encara continua la toxicomania, però els afectats ja no són bàsicament els joves, sinó individus marginats per diverses causes socials: econòmiques, laborals, familiars, psicològiques… que també intenten superar el malestar de la seva penible condició acudint al fals remei de la droga. La malaltia original és de la societat que és incapaç d’integrar elements vulnerables i els margina.
Quins eren —i quins són— els objectius d’aquesta entitat?
Que el toxicòman trobi un entorn on se senti revalorat com a persona i uns referents personals que l’animin a fer l’esforç continuat de voler deixar la falsa solució de la droga i compartir l’estil de vida de la «gent «normal», element imprescindible per superar l’addicció tòxica.
Com es poden tractar, aquests joves? Què se’ls pot oferir? De fet, vostè va promoure comunitats terapèutiques, a Vidrà, a Torelló… Com valora l’experiència?
El resultat del tractament que han rebut els toxicòmans que han passat per l’AAT (ara, Associació d’Assistència i Teràpia) és força positiu.
En la seva vida ha protagonitzat episodis de pel·lícula, com ara el del retorn del cor del president Macià a Catalunya, que anà a càrrec de la seva esposa i de vostè mateix. Ens ho pot explicar breument?
A l’època de Macià, en el conjunt del món intel·lectual hi havia un cert predomini del sentiment romàntic. El conseller de cultura Ventura Gasol, n’era un bon representant. En morir el president i en tenir el seu enterrament una assistència tan notable de catalans de tots els estaments, l’esmentat conseller i molts d’altres van pensar que una manera de mantenir viu el seu record fora el de conservar el seu cor i exposar-lo a la sentida visita dels ciutadans, semblantment com s’havia fet amb el cervell de Lenin. Per sort, però, l’última part del procés no es va acomplir i l’apreciada víscera va quedar guardada en una urna metàl·lica al Palau de la Generalitat. Però, amb l’entrada del franquisme es va pensar que, si queia en mans dels facciosos, com dèiem, seria profanat. I es va decidir que Tarradellas se l’emportés amb ell i el guardés, cosa que va fer i el guardà a França. Però, amb l’entrada dels nazis a aquest país va tornar a perillar la sort del cor i la senyora Tarradellas va fer la proesa de travessar amb ell la frontera de Suïssa, país on es van refugiar del perill nazi. En aquells moments Tarradellas estava retingut temporalment per la policia de Vichy, però va ser alliberat i també va anar a viure a Suïssa. En acabar-se, però, la Segona Guerra Mundial, tota la família, amb el cor del President Macià, va tornar a la seva casa de Saint Martin-le-Beau de França. Allí hi va ser guardat fins a la tornada del President Tarradellas a Catalunya, llevat d’uns anys d’entremig, que va ser guardat en una caixa forta d’un banc de Tours. Mort el dictador i arribat el moment del retorn del president Tarradellas, aquest ens va dir, a la Glòria i a mi, si volíem anar a Saint Martin a ajudar-los a fer el trasllat. Ens ho va dir perquè encara estàvem refugiats a Andorra, ja que Martín Villa, governador de Barcelona, ens perseguia. Des d’Andorra havíem anat a veure els Tarradellas a Saint Martin-le-Beau diverses vegades, i jo ja el coneixia d’una estada a París, amb el meu germà (també monjo de Montserrat), que precedí l’anada d’uns quants monjos a Cuixà, on Tarradellas vingué a veure’ns diverses vegades. La Glòria i jo, doncs, vam anar a viure uns dies a Saint Martin per ajudar-los. Però, abans del retorn a Catalunya, el president va tenir interès que una sèrie de pertinences seves fossin traslladades a Barcelona, per trobar-les-hi quan hi arribessin. Per això, uns dies abans del retorn, van venir a Saint Martin, dos mossos d’esquadra d’aquella època, de la Diputació de Barcelona, amb una camioneta per transportar aquells objectes; i el president ens va encarregar, a la Glòria i a mi, de fer el trasllat d’aquelles pertinences, entre les quals hi havia l’urna metàl·lica que contenia el cor del President Macià. Per poder-nos acreditar, per si ens parava la Gendarmerie, el President em va donar un escrit que explicava de qui eren aquells objectes i per què hi eren traslladats i ens autoritzava a nosaltres dos a fer el trasllat. Per cert que els gendarmes ens van parar i no entenien gaire la carta-autorització fins que varen comprendre que era d’une autorité. El cap de la duana de la frontera tampoc no ho entenia gaire i li vam dir que telefonés a la Diputació i parlés amb el secretari. Ho va fer i d’aquesta manera vam aconseguir arribar a Barcelona sense que ningú no tafanegés el contingut de la camioneta. Arribat al Palau de l’aleshores Diputació, era molt tard i als ordenances els feia mandra traslladar, a aquella hora, els objectes a una habitació determinada de la Casa dels Canonges i ens va costar convèncer-los de fer-ho, perquè el President hi tenia molt d’interès. En això, ens va ajudar el cap del personal, que de seguida va comprendre l’interès presidencial. El cor va estar tancat en aquella habitació un quant temps, fins que el President i la Maria, la filla encara viva del President Macià, varen parlar i convenir d’enterrar el cor, amb la resta de les despulles, en la seva tomba del Cementiri de Montjuïc. I així es va fer.
Fou president del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals) entre els anys 1998-1999. Aquesta entitat, fundada per Aureli Argemí, acaba de celebrar els cinquanta anys d’existència. La tasca duta a terme deu haver estat molta.
Sí, ha estat important. Ha fet molta feina dins de l’activisme independentista català, sobretot en la consecució de lleis internacionals a favor dels drets de les nacions sense estat, com la nostra.
L’any 2000 fundà la xarxa d’entitats cíviques i culturals dels Països Catalans. I l’any 2006 cofundador i president de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD). Vostè ha estat sempre una persona compromesa amb Catalunya i amb l’ideal de la seva plena llibertat. Ens pot fer una valoració de com està el país, al seu entendre, en el moment actual?
Actualment el país no està en uns moments gaire favorables; i crec que en gran part és conseqüència de la falta d’unitat dels polítics del món independentista. De cara a fora i de cara endins és bàsic donar una imatge d’unitat: la divisió desmobilitza els ciutadans, sense els quals no es pot fer res.
Ens pot suggerir alguna recepta que faciliti la millora de l’ús social de la llengua?
Superar el complex psicològic que tenim si parlem en català als altres catalans i als altres habitants no catalanoparlants que viuen en els Països de parla catalana. Amb aquest complex els consolidem en la posició còmoda de no haver d’aprendre el català per viure a Catalunya.
Què li ha ensenyat la vida, fins al moment actual?
Que no hi ha res que justifiqui les sofrences de l’espècie humana, com em sembla que faig evident en el meu llibre De l’ésser humà i la Natura. Que, per tant, en el fons, no som culpables dels nostres mals; fins i tot les persones més deshumanitzades, com els Putin, els Trump o els Natanyahu, tenen certa excusa de fer les barbaritats que fan perquè no tenen lliure albir. Tots tenim factors que condicionen el nostre pensar i actuar i, per tant, el nostre actuar no és mai lliure del tot i no som mai del tot culpables. Per tant, els càstigs són injustos i força inútils. Als nostres malfets només els escau una formació no punitiva.
El Pare Hilari Raguer deia que, davant la mort, sobretot sentia una gran curiositat. Hi pensa, vostè, en la mort? Com la veu?
Tinc la sort de no pensar-hi gaire. Trobo que no és lògic que ens facin existir per acabar-nos matant. Ningú no sap què hi ha després. Quan hi penso, procuro buscar el mal menor dient-me, com fa Sòcrates, que serà l’entrada a un son infinit.
Podria compartir amb nosaltres un somni que li agradaria que s’acomplís?
La plena llibertat del nostre poble.
¿Ens podria anomenar deu persones, de totes les èpoques, a qui li agradaria convidar a casa seva a dinar?
Suposant que, venint a dinar, no hauria de ser cap càrrega per a la meva dona i suposant que les persones referides hagin existit (i si no han existit, em referiré a qui les ha inventades), en triaria moltes, però així, de cop, se m’acuden: Adam i Eva, perquè ens aclarissin com va anar tot allò del paradís; Antígona, per saber d’on va treure tanta heroïcitat i si va arribar a comprendre el seu pare; sant Benet, perquè es va inventar (o imposar) la «trola» que satisfer els capricis del superior era fer la voluntat de Déu; Erasme de Roterdam, perquè ens expliqui d’on va treure la capacitat per humanitzar bastant el cristianisme d’aquella època; Pau VI, perquè ens expliqués per què li feia tanta por el Concili i com se li va acudir de fer la Humanae vitae en ple boom de la píndola anticonceptiva; Simone de Beauvoir, perquè expliqués el que volgués; l’Angela Davis, que expliqués com veu el món; Pep Guardiola, perquè ens digui per què va marxar del Barça, i l’Aitana Bonmatí, per veure si coincidim quan diem a la gent que canviïn de manera de pensar.
Què li diria al seu «jo» infant? El Jordi Vila-Abadal del present s’assembla al que havia projectat quan era jove?
Ho sento, però no soc conscient que quan era jove tingués una idea clara del que volia ser de gran. El fet de ser de sentiments molt religiosos i poder professar una forma de religió ideològicament molt satisfactòria em va portar a fer-me monjo de Montserrat; i en sortir, el fet de tenir mitja carrera feta i de sentir-me inclinat a atendre els malalts (a Montserrat vaig fer sempre de monjo-infermer), em feu acabar la carrera de medicina. L’elecció de psiquiatria podria estar relacionada amb la pràctica d’escoltar la gent, que vaig fer com a monjo i de Montserrat, on anaven força persones que no freqüentaven altres esglésies.
Malgrat tot, vostè és un home esperançat: «Sempre ha lluitat per una humanitat més humanitzada, ara tornem a tenir un rebrot d’esperança, s’ha de recordar que l’amor és més fort que la mort».
Considero que l’amor i l’estimació és la millor cosa per la qual val la pena viure.
Hi ha algun personatge de la història del nostre país pel qual tingui una admiració especial?
Ramon Llull.
Quins llibres té, en aquest moment, a la seva tauleta de nit?
Aquesta cançó, no!, de Maria Salicrú-Maltas; Manuel Carrasco i Formiguera, de Lluís Duran; La ciutat i les seves muralles incertes, de Haruki Murakami.
Ens agradaria que ens parlés de la seva muller, Glòria Romaní.
La vaig conèixer a Montserrat, on venia amb un dels grups de joves que hi acudien per tractar sobre temes religioso-socials. També venia perquè tenia un germà a l’Escolania. Era d’un grup de famílies com la meva: classe mitjana, amb membres universitaris, catalanista, religiosa estil Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i del Fejocisme, amb exalumnes de l’escola nova també prohibida pel franquisme i membres de la nova Escola Nova mig clandestina durant el franquisme; membres o partidàries de l’escoltisme; de pares pujolistes i fills esquerranosos. Que visqueren amb satisfacció l’atmosfera preconciliar i moltes començaren un procés de replantejament religiós. Va aprendre francès i anglès anant a «au pair» als països respectius. Va cursar els estudis de Geografia a la Universitat Central de Barcelona. Ha treballat a Cultura de la Diputació de Barcelona i a la Secretaria del president Tarradellas. També, al tractament de toxicòmans a l’SPOTT i a la comunitat terapèutica de Vidrà. Molt amant de l’excursionisme, ha fet tresc a l’Himàlaia, la Patagònia, Islàndia, etc. Bona esquiadora, també ha fet escalada. D’altra banda, neda molt bé. Molt amant de la música, canta de soprano en una coral. Té un gran do de l’observació i és molt fisonomista, recorda molt les persones i en coneix moltes. Bona amfitriona. Tenim molta coincidència ideològica i hem fet activisme junts.
Quina resposta ha hagut de pensar-se més estona?
Aquesta i encara no he acabat.
Li deixem l’espai de l’última pregunta per a vostè perquè acabi l’entrevista com vulgui.
Us agraeixo la deferència de voler-me conèixer. M’agradaria que l’entrevista fos d’alguna utilitat per a algú.
Segur que sí que ho serà, benvolgut Jordi. Moltes gràcies!
