Els valors de mitjana de l’escala evolutiva del desenvolupament dels primers anys de vida dels infants que durant anys han estat la referència per a pares, educadors i naturalment pediatres sembla que ja no són vàlids. Per entendre això, haurem d’imaginar una espècie d’informe PISA (el famós programa d’avaluació dels estudiants que tants maldecaps ens va donant des de fa uns anys) en què les habilitats psicomotrius i d’autonomia personal, així com el desenvolupament del llenguatge i la relació vers el seu entorn obtinguessin uns resultats tan baixos que ens fessin qüestionar què estem fent malament. Dient-ho d’una altra manera, una part significativa dels nostres infants està per sota dels mínims considerats senyals d’alerta.
Encara que explicat d’una manera simplista i potser derrotista, és el que els organismes que incideixen en l’alumnat amb necessitats específiques en els primers anys d’escolarització estan trobant-se de cara. El tant per cent d’infants amb dificultat per mantenir l’atenció, entendre una ordre simple, o prendre consciència del seu cos, mostrar curiositat per allò que els envolta, escoltar un conte breu, acceptar uns límits o entendre una instrucció senzilla ha augmentat alarmantment en els darrers cursos. A partir d’ara caldrà modificar els barems tradicionals –baixar el nivell, per entendre’ns– i assumir que en una aula d’una escola pública–i repetim, pública–ens trobarem amb més d’un deu per cent d’alumnes que necessiten atenció individualitzada.
Analitzar si a darrere d’aquesta realitat hi ha factors ambientals, genètics o educacionals correspon a les autoritats sanitàries i als experts en psicopedagogia. A la resta de professionals que han de bregar amb grups a classe ja de per si prou diversos i nombrosos els pertoca assumir a més la responsabilitat de vetllar pel benestar i l’aprenentatge d’un alumnat especialment vulnerable amb diferents etiquetes: autisme, hiperactivitat, trastorn del dèficit d’atenció, endarreriment psicomotor, dificultats en l’adquisició del llenguatge o problemes visuals o auditius.
I ara afegirem una altra cullerada a la situació. El nombre d’alumnes diagnosticats –algunes veus ja diuen sobrediagnosticats– amb certes condicions ens fan saltar les alarmes, però la resta d’infants no estan exempts d’aquesta vulnerabilitat. Cada vegada resultarà més difícil separar l’actitud tirànica d’una criatura de tres anys amb la rigidesa i falta d’empatia de la condició autista; l’addicció als jocs en un dispositiu farà que la capacitat de comprensió verbal quedi minvada a favor d’uns estímuls visuals innecessaris; la falta de comunicació entre els membres de la família endarrerirà la capacitat d’expressió verbal; la hiperconnectivitat dels adults a les xarxes socials provocarà un model incorrecte (sabíeu que el 80 per cent dels infants dinen amb el mòbil al davant?) i passar pantalles els ensenyarà que per arribar a una solució només cal anar provant per assaig i error, mai a través de la reflexió. La falta de límits i disciplina –poques vegades escolten un no– els portarà a perdre’s en els propis capricis i a desesperar-se davant qualsevol frustració. Estan ferits per la permissivitat, per la sobreprotecció, pel relaxament del paper d’educadors que els pertocaria als seus progenitors. Són, per tant, víctimes d’una forma emmascarada de negligència.
Què hi ha al fons d’aquesta situació? Potser progenitors estressats o excessivament preocupats per l’esdevenir dels seus fills i filles. Potser un desig exagerat perquè siguin feliços i no els calgui enfrontar-se a cap obstacle. Potser falta de temps després d’una jornada laboral intensa. Potser una societat desorientada.
