El Papa Joan XXIII va obrir portes i finestres. Pau VI les va ajustar. Joan Pau I es va morir del refredat. Joan Pau II va gairebé tancar-les del tot. Benet XVI posa un peu als nous fonaments. Francesc I clava el cap de pont a l’altra riba. Ara sí. Sembla que és ja arribada l’hora de l’Església.
El llevat ha estat posat. L’esperit del Vaticà II encara viu. La massa està fermentant. Els itineraris mirant de saltar-se el pont ja han demostrat fins on arriben, i els “beneficis” que produeixen.
No es poden enterrar els talents per guardar-los. No es pot mirar de “guardar” la vida. Qui ho vulgui fer, la perdrà. Són les paraules del fundador. Des de Jesús, la Llei ja no ens empara. El seguiment de la Llei per la Llei, tampoc. És el moment de l’esperit. I quan aquest bufa fort, no té aturador.
Les inèrcies costen de superar. Les pors, també. Han passat gairebé 50 anys.
Ara és el moment de l’Església. Torneu a obrir finestres. Ja no es tracta que entri l’aire fresc. Sinó perquè a dintre i a fora es respiri el mateix. El Regne de Déu és aquí. Cal que es noti a dintre i a fora i, ja sense greus, gravíssimes, contradiccions, puguem contribuir a transformar i regenerar Església i Societat.
Aquests diumenges hem anat sentint els fragments de la carta de St. Pau als cristians de la Gal·làcia. Més clar, l’aigua. Jesús va venir per alliberar els humans de l’esclavatge de la Llei. St. Pau ho remata, quan diu que si ens havíem de justificar per la Llei, la mort de Crist hauria estat inútil. També en un altre indret diu als seus col·laboradors –Bernabé?- “vosaltres ja esteu alliberats de la Llei”. Aquest és el desideràtum. Copsar i entendre que el Regne de Déu d’amor i de pau és allò que ha d’estar a l’origen dels nostres actes. I no, perquè la Llei ho digui.
La norma, la Llei, són necessàries. Però no poden ser el fonament. Jordi Galí diu en un escrit que el cristianisme ha sigut la norma no escrita que ha permès entendre’ns sense massa lleis escrites. Ara que el cristianisme deixa d’impregnar una gran part de la societat, resulta que estem fent lleis i lleis i més lleis. Al final, perquè els més implicats se les saltin i serveixin de ben poc.
L’encaixada de mans ho diu tot i no escriu res. És el llenguatge del cor. És el resultat de la fidelitat a un deure que surt de dins. No pas del compliment de la llei que ve de fora. La deriva d’aquest concepte és el fetitxisme, la superstició, cercar l’automatisme miraculós. Si reses set parenostres, obtindràs… Si reses 5 avemaries… És la doctrina de la por i de la submissió. El pes de la Llei que ens caurà a sobre!!. Por de qui? Si Déu és Pare i Jesús el meu germà!
Les contradiccions a l’Església l’estan fent esclatar. El Papa Francesc hi vol posar coherència. Molta gent se sentirà arrossegada i captivada per treballar-hi. Ja no caldrà anar a buscar a fora els 72 col·laboradors. L’Església els trobarà al seu interior, moguts i cremats per l’esperit evangèlic que hi regna.
El nou cap de pont ha trobat pedra. Ara ja està bastint-se sobre la pedra de Francesc I.
