Dijous
Dies que malauradament sents persones diverses i autoritats parlant en gallec. Malauradament perquè és a causa del terrible accident de tren que les sents. Terrible. Un Parenostre. Molts Parenostres. Però malauradament també perquè et confirma la decidida i inexorable assimilació del gallec per part del castellà. Ja no és aquell galaico-portugués que ens ensenyaren que era la llengua de Galícia. Ara la sensació, sentint aquestes persones que dic, és que es tracta d’un castellà amb un lleuger vernís fonètic i a penes sintàctic i ortogràfic quan és escrit, potser àdhuc folclòric, d’una riquesa de llengua ja antiga i passada a la història. El gallec, això que anomenem encara gallec, m’apar avui, tan sols, un dialecte més del castellà i una cosa davastada, adulterada. I no sé què hi deuen tenir a dir el BNG i altres formacions del món polític i cultural que són l’autèntica arrel d’aquell país atlàntic. La veritat és que sentint aquest gallec d’avui no puc evitar de pensar, ai, en el catanyol.
Divendres
Més enllà de migdia, ja, i la nostàlgia que enganya l’incaut tot despertant-li el desig d’una simplicitat i d’una innocència inassolibles. Plaer de tot allò clandestí. Fins i tot de les amants. Millor com més clandestines. Discreció. No veure ni ser vist. I l’estranyesa d’entrar en un bar a la recerca d’un assassí i no pas de cap dona. Clandestí. Encara Ellroy. Forever.
Dissabte
M’adono, amb sorpresa, que el Papa Francesc no sap portuguès. Bé, m’imagino que la multitud que l’ha seguit el deuen haver entès. Tal com en el passat sembla que entengueren sant Vicent Ferrer.
Dilluns
Llamps i trons que em desperten cap a les 4 de la matinada. Espectacular. El xàfec que acompanya aquesta tempesta em sembla, però, insuficient i no n’hi haurà prou com per tornar a una temperatura general civilitzada. Tot plegat em desvetlla i em costa tornar a agafar el son. M’entretinc contemplant l’estat de la tauleta de nit, de totes dues de fet. Quin escampeig i quin desordre, quina barreja i quanta dispersió que explica tantes i tantes coses. On vas a parar. L’escuma dels dies (Vian), que fullejo aquests dies a l’hora d’allitar-me. I després, A l’ombra de les noies en flor (Proust), Ortodoxia (Chesterton), De Verdaguer a Ferrater (Garolera), Contes (Txékhov), Els amics d’Eddie Coyle (Higgins), Els Infinits (Banville), Contes reunits (Bellow), Las Horas Solitarias (Baroja), Cómo sobrevivir intelectualmente en el siglo XXI (Castellani), Sobre l’amor i la mort (Süskind), És fàcil deixar de fumar si saps com (Carr), Relacions particulars (Espinás), Poesia (Pere Rovira), En aquesta part del món (Simó, que sempre hi és) i dos volums que em recorden l’enyorat Otger -me’ls regalà ell-, Les aventures d’Ukridge (Wodehouse) i Contes d’Andersen, Grimm i Hoffman amb aquesta dedicatòria seva, literatura iniciàtica per a nens adults, semper fidelis, Otger. Et trobo a faltar, Otger. El reflex llunyà dels darrers llamps d’aquesta nit. És de dia ja quan novament m’adormo.
Dimarts
No m’interessa gens saber el que cobren i el que deixen de cobrar els qui em manen, tots aquests alts càrrecs. Ni els d’aquí ni els d’allà. Tant se me’n fot. L’única cosa que m’interessa és fer bé la meva feina i estar-ne content, ara que no en faig cap de remunerada. La resta, tot això de les pàgines de la transparència, no deixa de ser pur bonisme i una immensa collonada més que ni tan sols tranquil·litza cap consciència. No hi ha manera humana d’acabar amb la humana condició, ho hauríem de saber. La regeneració ha de venir d’una altra banda. En lloc d’aquestes pàgines de transparència, que publiquin pàgines que demostrin la seva voluntat d’acabar amb la veritable ignorància institucionalitzada, el gran mal, i que aquesta voluntat sigui justament voluntat de poder i de superació. Em posa malalt el bonisme, la declaració de bones intencions que només tenen a veure amb el diner i que no admetem que el poder sempre corromp, sempre ho ha fet, i que ara no serem pas menys, estúpids.
Dimecres
Escola nova, poble lliure. Ernest Maragall i Francesc Colomé. Llibre que publica RBA-La Magrana, però que no llegiré perquè no em cal. Ressegueixo el que en diu Núvol. Aquestes dues persones van ser al capdavant del departament d’Ensenyament, ai perdó, d’Educació, al llarg de 1492 dies, els tenen ben comptats i tot. Miren de fer-ne balanç i escullen un títol equivocat. Sobretot per aquesta cosa de poble lliure, que és mentida perquè bàsicament es tracta d’un poble ignorant que ignora fins i tot que és ignorant. No pots ser de cap manera lliure si ets ignorant. Ells són polítics, és clar, i els polítics desconeixen i no tenen ni idea de res del que passa a tantes i tantes aules del país. I aleshores fan volar coloms pensant en una Arcàdia ideal. La famosa immersió lingüística potser és certa a Primària, però de cap manera a Secundària i aquesta és una cosa que sempre els ha relliscat. A Secundària, és a dir, a partir de 12 anys, la immersió està deixada de la mà de Déu i d’això tampoc ningú no en diu res. Encabat s’omplen la boca de democràcia. Democràcia amunt i democràcia avall. I tant que no hem arribat a una societat amb prou qualitat democràtica. I tant que no. Per una única raó: escola i democràcia és oxímoron. Cal dir-ho ben alt. Aquesta és una qualitat que només pot donar-se en societats endreçades, netes i nobles, cultes, riques, lliures, devetllades, felices. Sí, ho sento, però no és per demagògia que em serveixo de les paraules del poeta. L’escola, aquesta escola d’avui, ha deixat d’anar, ja fa molt de temps, per aquest camí. Ha imposat un igualitarisme fatal on tot són drets adquirits i on s’oblida que, de la mateixa manera que els has adquirit, pots arribar a perdre’ls. Senzillament no complint els deures. I fent incomptables faltes d’ortografia. I tolerant-les. I passant-les per alt tot fent veure que no té tanta importància això de l’ortografia. Pur relativisme. Més d’una generació de joves ha estat formada, mal formada, segons aquest criteri. Sempre igualant, però per baix. ¿Quina qualitat democràtica vols que hi hagi en una societat que ha crescut amb aquesta absència d’uns valors que s’han de fonamentar en la disciplina, el mèrit, l’esforç, el respecte? Escola i democràcia és oxímoron, sí. Una fal·làcia. Un contrasentit. A l’escola hi ha els qui saben, o haurien de saber -aquesta és tota una altra qüestió-, i hi ha els qui hi van per aprendre’n. De cap manera no som, doncs, iguals.
I hi ha encara la qüestió dels sindicats, conservadors -en el mal sentit- i immobilistes, plens d’alliberats. I la qüestió de les famílies. I la de les editorials. I la d’altres agents que hi intervenen. I se n’haurà d’anar parlant. La independència ens arribarà encara amb els pixats al ventre pel que fa al problema principal i més greu del país, que és la manera com hem format i formem els infants i la gent jove d’avui. Fantastic Life!
