1. No al principi d’ordinalitat
L’apartat de greuges econòmics de Catalunya ha de començar pel que es coneix com a principi d’ordinalitat. Explicat de forma molt planera, és allò que, posats a fer redistribució de la riquesa, no pot quedar en pitjor lloc qui aporta diners a un fons comú que qui en rep. Un exemple. Si vostè en guanya 110 i jo 90, no pot ser que després de repartir la riquesa vostè en guanyi 95 i jo, 105. Doncs bé: això és exactament el que passa a Espanya.
Que l’Estat no respecti el principi d’ordinalitat té un punt de delirant, ja que fins i tot el Tribunal Constitucional, poc sospitós de catalanisme, ha establert que s’havia de complir. El problema és que el Partit Popular no té cap intenció que es compleixi i, pel que fa a l’alternativa, tampoc no és gaire engrescadora: el PSC de Pere Navarro (la tercera força a Catalunya) ha aconseguit que el PSOE de Rubalcaba (segona força a Espanya) digui que l’aplicarà malgrat que mai no ho va fer quan governava, durant només 6 legislatures.
2. No a la correcció de les balances fiscals
Les balances fiscals s’han convertit en una mostra claríssima de la discriminació de l’Estat no només cap a Catalunya, sinó cap al conjunt dels Països Catalans, que compten amb economies molt dinàmiques. Dues xifres per al rècord i per al record són aquestes: a) a Catalunya cada any es deixen d’invertir uns 16.000 milions d’euros que s’hi han recaptat; b) l’aportació de Catalunya a l’Estat en els darrers 26 anys és superior a tots els fons de cohesió europeus que ha rebut Espanya. En altres paraules: Catalunya fa gairebé tres dècades que paga a Espanya més que Alemanya, França i Itàlia juntes. Encara en altres paraules: l’ingrés a la UE li ha sortit a Espanya tan a compte com l’espoli fiscal a Catalunya. Amb un matís important: aquest no té data de caducitat i els fons europeus, sí.
En percentatge sobre el PIB, no hi ha res que s’hi assembli a tot Europa. Ni la regió de Londres, ni la de París, ni el nord d’Itàlia, ni entre länder alemanys… Els Països Catalans són capdavanters en solidaritat forçosa.
Ara el govern del PP s’ha compromès a publicar unes noves balances fiscals. Per tenir uns números fiables, n’ha encarregat la confecció a la FAES, la fundació més generosament subvencionada pel govern central. Aquestes balances és fàcil augurar que ajudaran a embolicar la troca, ja que és previsible que situïn la Comunitat de Madrid amb un dèficit que no té (prescindint de l’efecte seu), i evitarà el sistema generalitzat de recompte a Europa, el de flux de capital.
3. No a l’aeroport d’El Prat com a hub internacional
El Sr. Juan Carlos Gafo, militar i diplomàtic espanyol tristament cèlebre arran d’un tuit durant els Mundials de Natació de Barcelona de 2013, ha tingut un pas per la Marca España més aviat fugaç. Però en poc temps, a més d’insultar els catalans al més pur estil Galinsoga (“Catalanes de mierda. No se merecen nada” és la versió 2.0 de “todos los catalanes son una mierda” de qui va ser director de La Vanguardia Española), va tenir temps de plànyer en una piulada que Barcelona (i no Madrid) captés un vol internacional. És clar: el model estatal d’AENA consisteix a concentrar el trànsit a Madrid-Barajas, per justificar la inversió faraònica en la T4, no fos cas que El Prat deixés de ser un aeroport abocat al low cost.
Eppur si muove. I és que El Prat està a punt d’atrapar Barajas en nombre de passatgers malgrat les traves a la lliure competència pel que fa a vols internacionals que imposa el govern espanyol.
4. No al corredor mediterrani
El corredor mediterrani és el tram peninsular d’un projecte de tren de mercaderies que més tard que d’hora connectarà el sud d’Espanya (Algesires) amb el nord d’Europa (Copenhaguen). Més enllà, per totes dues bandes, les connexions de tot tipus s’endinsen en el nord d’Àfrica i Rússia. Els beneficis econòmics que comportarà durant la seva construcció i amb posterioritat són extraordinaris. Només té un problema: que no passa per Madrid. Si passés per Madrid, ja estaria executat. No és per fòbia a la capital del regne que faig aquesta afirmació, sinó perquè el disseny radial de les infraestructures, no només ferroviàries, és una evidència que certifica qualsevol mapa. Per exemple, el que encapçala aquest article.
El catedràtic Germà Bel ha explicat in extenso al seu llibre Espanya, capital París els problemes que es deriven de la construcció d’infraestructures obeint a criteris polítics i no econòmics. Però el clam d’aquest exsenador socialista i avui dia membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional és un clam en el desert.
5. No a les autovies
Sovint passa que els espanyols han de circular per autopista a Catalunya i s’exclamen que existeixin. Com si els catalans no ho patíssim a diari! A casa nostra fa temps que hem assumit el maltractament en molts ordres com una part de la nostra personalitat col·lectiva. Un gràfic que compara els percentatges d’autopistes i autovies a diferents comunitats és demolidor.
Qualsevol que pensi que es tracta d’un altre plany del victimisme català, el convido que vagi de Barcelona a Tarragona sense pagar peatges. La N-340 al seu pas per l’Ordal funciona a tota vela com a fàbrica d’independentistes de butxaca.
