De vegades tinc la sensació que vivim atrapats en la cultura de la sospita, que caminem per la vida amb la guàrdia alta. Ens hem acostumat a viure en un món que ens empeny a desconfiar de tot i de tothom, a buscar segones intencions, a veure interessos ocults darrere de qualsevol somriure aliè, on ens costa creure que algú pugui fer una cosa bona sense buscar res a canvi. El que popularment es diu «Malpensa, i no erraràs» sembla haver calat fons. Per això, quan cau a les teves mans un llibre com El Theo de Golden, d’Allen Levi, sents una sacsejada per dins. És una lectura profunda, que ens obliga a fer una pausa i a qüestionar-nos cap a on es dirigeix la nostra societat, i a plantejar-nos què podem fer nosaltres per fer-la millor.
La història ens trasllada a Golden, un poblet on la discreta irrupció d’un ancià capgira la vida dels seus habitants a través d’un gest gairebé utòpic: comprar els retrats de desconeguts de Golden, penjats a una cafeteria, per retornar-los als retratats. Hi ha moments a la novel·la que toquen especialment. Alguns ens parlen d’aquella por que ens agafa a vegades quan volem fer una bona acció, però patim per si causarà una sensació estranya o inclús pertorbadora en l’altre. Ens fa por que el nostre gest sigui malinterpretat. El món ens ha ensenyat a témer la gratuïtat, i és una pena perquè ens frena a l’hora de fer el bé. Tanmateix, el llibre ens recorda el valor de l’altruisme.
Aquest valor, de fet, em toca molt de prop. Tinc la sort de poder dir que la meva mare em va educar així. Sempre vaig veure en ella una bondat immensa, unes ganes constants d’ajudar els altres de forma totalment desinteressada. No li calien grans discursos; els seus actes parlaven per si sols.
Potser massa sovint caiem en el parany de pensar que una sola persona no pot fer gaire res per canviar el món, que som massa petits davant de tot el que passa en un món tan devaluat. Però la realitat és exactament la contrària: és de gota en gota com s’omple la pica. Com si es tractés d’aquella utopia cinematogràfica de la pel·lícula Cadena de favors, on els petits gestos d’un nen desencadenen un efecte dominó imparable de bondat sense contrapartides. Gestos que mouen el món.
La bondat de veritat no necessita grans escenaris. Es troba en els petits detalls del dia a dia, en aquells gestos senzills fets sense interessos ocults, o amb l’únic interès de sentir-se bé i fer sentir bé els altres. És així, a poc a poc, com es dibuixen els grans somriures i com s’encomana la il·lusió. No hem de tenir por de fer el bé. Només ens cal que, davant la por de pertorbar, triem la valentia d’actuar amb el cor net. Al cap i a la fi, és a través d’aquestes petites gotes com el món es torna, cada cop, un lloc una mica millor.
Sincerament espero que molts de nosaltres poguem deixar aquesta increïble petjada al món, la petjada de l’altruisme.
