Ens acaba de deixar Josep Maria Puigjaner, teòleg, periodista, escriptor, humanista, promotor cultural, un home d’una riquesa de registres i d’una erudició difícilment abastable. Jordi Llisterri, director de CatalunyaReligió, ens ha ofert un excel·lent perfil de la seva trajectòria vital. Josep Maria, per als qui vam tenir la sort de compartir un bon tros de la seva fructífera vida, era també un entusiasta activista que va lliurar la seva vida a la construcció d’una Església catalana arrelada, compromesa i fidel a la línia dibuixada pel seu estimat bisbe Carrera en el document col·lectiu de l’episcopat català Arrels cristianes de Catalunya.
Humil, disponible i eficaç va oferir en tot moment un servei importantíssim a l’Església catalana que trobarem a faltar. Sempre des de la discreció, va maldar incansablement per mantenir la tradició de la tarraconense recollida pel canonge Carles Cardó a Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes. Josep Maria és l’autor material d’un ampli ventall d’informes, cartes, dossiers i documents de tot tipus que se li encarregaven. Alguns són públics o s’endevina la seva mà; altres romanen encara en l’anonimat. “Quin és el termini, per a quan ho necessiteu?” acostumava a preguntar disciplinadament. Sempre disponible per redactar un esborrany, refer un document –“pentinar-lo, era l’expressió que acostumava a usar”- o adaptar al castellà un informe. Capaç de deixar tot el que estava fent si entenia que el que se li demanava era realment urgent.
Home de profundes conviccions, forjades en els difícils anys del franquisme i en totes les iniciatives a les quals es va dedicar com a periodista, escriptor, capellà i humanista. Formava part d’un munt d’entitats, grups i col·lectius d’opinió. I sabia posar els seus talents i la seva cultura enciclopèdica al servei de tot tipus de publicacions, des de diaris -l’Avui o La Vanguardia, El Matí Digital- a revistes –Revista de Catalunya, El Pregó, Catalunya Cristiana, El Ciervo-, passant pel butlletí de la Parròquia de Sant Ildefons i tantes d’altres.
El seu entusiasme vital traspuava tota la seva obra. Com s’ha subratllat, Josep Maria va ser un dels grans divulgadors del filòsof i teòleg Teilhard de Chardin. De bon grat acceptava les bromes que li fèiem en les reunions del Grup Sant Jordi sobre l’èxit increïble de la presentació del seu llibre Teilhard de Chardin, l’apassionat combat d’un evolucionista total. Es limitava a somriure, sorneguer com era, quan li repetíem la frase “Catalans, catalanes, tots els qui no vau assistir a la presentació del llibre de Josep Maria Puigjaner”. I és que l’acte de
presentació del seu llibre sobre Teilhard a la Llibreria Claret va aplegar tanta gent que els responsables de la sala es van col·locar al peu de l’escala per barrar el pas a més assistents per por que s’enfonsés –literalment- el forjat del primer pis, la Sala Casaldáliga, on es duen a terme els actes i les presentacions. Dies abans de ser ingressat a l’UCI, ja molt afeblit al llit de l’hospital, va tenir encara la força per treure’s la mascareta per indicar-li a l’Anna que ens ensenyés la publicació de la traducció francesa de la seva obra; n’estava tan orgullós!
Però, sens dubte, el record inesborrable del Josep Maria que conservo en la meva memòria, com a tresor en gerros de terrissa, són les seves intervencions inicials en la presentació de la Jornada del Grup Sant Jordi. En una de les darreres, va retre un emocionat homenatge al seu gran amic Albert Manent –a qui ell mateix, disciplinadament, anava a recollir en cotxe com a xofer esporàdic quan calia-, mesos abans de la seva mort. Unes intervencions preparades amb rigor i profunditat, amarades de sentiment, que no es limitava a llegir sinó que gairebé les convertia en una peça retòrica d’una representació teatral. Se les preparava amb tanta perfecció que es convertien en una referència constant de les ponències posteriors i en moltes de les intervencions dels assistents. Amb el seu sentit de l’humor contingut i murri, ell mateix es va autoanomenar el “teloner” de la Jornada. S’estimava tant tot el que feia i escrivia que fins i tot passava per damunt de la malaltia per complir els seus deures. L’any passat, mig en broma, em va confessar que havia forçat l’alta de l’hospital per venir a fer la seva missió de “teloner” de la XI Jornada.
Josep Maria Puigjaner, com tants prohoms i tantes dones il·lustres de l’Església catalana han fet abans, ens ha assenyalat el camí a seguir. El seu testimoniatge, juntament amb els del bisbe Carrera o l’Albert Manent, amb els quals va compartir tants afanys i tantes lluites, ens esperona a continuar maldant per una Església fidel a la mil·lenària tradició catalana. Avui ens sentim una mica més orfes, però al mateix temps més interpel·lats per la petjada que homes com Josep Maria Puigjaner ens han deixat.
