Tot i que ara passegi amb la màscara de l’escepticisme, en alguna banda deu quedar un bon pòsit del sentimental que vaig ser. Un bon pòsit. Deuria seguir aquest esperit pretèrit, quan aconseguida la meva primera feina al cap i casal, vaig decidir fer-me soci de l’Ateneu Barcelonès.
L’Ateneu que vaig trobar-me, enterrades les èpoques daurades, tenia un peu ben prop de la pols, un peu prop de l’olor a ranci, un peu prop de ser una vetusta i venerable baluerna. No obstant, l’ample fons de la biblioteca, el caliu humà que proporcionava el bar i un pati esplèndid enmig d’una ciutat que ja començava a no saber on anar, satisfeien les meves senzilles aspiracions de nou ateneista.
Havent gaudit d’esperpèntiques xerrades amb alguns dels vells parroquians de la casa, tan desvagats com les tortugues del pati, un canvi de feina em va privar de trepitjar la casa durant una temporada. La fortuna va fer-m’hi tornar fa un any, amb plena intensitat, quan la salut se’m va girar en contra. I llavors, com una espontània primavera anticipada, nous, ben trobats amics ens anàrem reunint a redós de les palmeres del pati del vell Palau Savassona.
Des de llavors, nova gent, noves fornades d’ateneistes omplen la biblioteca acabada de restaurar amb llibres amunt i avall, gaudeixen del jardí en verd esclatant o fan llargues tertúlies de cafè. Entreveuen, mig comprenen, i desitgen un camí, un sender cap al renaixement. Han trobat un refugi, un petit racó de Barcelona on asserenar-se o fer el mil homes, i pensen que potser l’Ateneu és una mica com casa seva.
Ara, serenament, per poder fer quelcom, per no creure’s esclaus de la pressa ni eternes esperances blanques, els cal abans – com en una ocasió Just Cabot aconsellà a Josep Maria Xicota – cultura, cultura de carrer, extreure el suc a la vida, i no només llegir novel•les, ni arreglar el món a cops de conversa. Potser llavors, algun dia, mentre llegeixin sota la llum tènue de les làmpades de la sala de lectura, els tocarà l’esquena agraït el fantasma d’un antic ateneista il•lustre.
