Kees van Dongen al Picasso: una bona exposició en un Museu que està fent les coses bé (però podrien ser millors, encara).
La política d’exposicions del Museu Picasso està donant uns resultats esplèndits. Com és sabut, el Museu no té, ni pot pretendre obtenir les grans peces del seu homenatjat. Des dels seus inicis el seu interès ha estat més aviat acadèmic, centrat en l’etapa de formació de l’artista i en algunes de les seves últimes sèries. Justament per això, la línia seguida ara, de mostrar els artistes contemporanis al mestre i la seva mútua influència, és del tot encertada.
Ara bé, cal tenir en compte que la comparació és sempre amb Picasso, ni més ni menys. Per aquest motiu, si es vol que la comparació doni els seus fruits, cal ser capaç, primer, de captar els millors especialistes de l’artista partenaire, segon, de convèncer a grans museus i col.leccions per a que prestin les millors obres i tercer, d’incloure o almenys referenciar les obres de Picasso més adients. Els dos primers elements s’han aconseguit plenament amb l’exposició de Kees van Dongen que ara comentem. Des de l’espectacular Cavall que ens rep a l’entrada fins als retrat de societat que tanquen l’exposició, són moltes de les obres importants de l’artista les que s’han instal·lat al carrer Montcada. La llista de prestadors és conté alguns de les millors institucions: Noveau Musée National de Monaco, Musée des Beaux Arts de Montréal (coproductors originals de l’exposició), MOMA de Nova York, National Gallery de Washington, el Pompidou de Paris, Courtauld Gallery de Londres i el Fitzwilliam Museum de Cambridge, Brücke Museum de Berlin, a més d’altres centres i col·leccions privades.
El discurs de l’exposició és del tot coherent. Assistim als inicis de Dongen a Rotterdam, quan al costat d’obres més acadèmiques o de tipus realista, en presenta d’altres de més originals i dominades pel color. A la seva arribada a París, aquesta preocupació pel color el va situar naturalment en la corrent fauvista, la qual però aniria alternant amb una línia menys acolorida i més expressiva centrada en els marginals de la societat: el cric, els pobres, les dones del carrer i dels cafès. Amb les obres exposades, queda molt clara aquesta dualitat: al costat d’obres canònicament fauvistes, com el seu Autoretrat, el de Daniel H. Kahnweiler o la magnífica Paraigües o quatre vianants afanyant-se sota la pluja, veiem una sèrie de dibuixos de factura més atrevida que retraten tot el submón parisenc, davant el qual l’artista no té cap restricció formal. Les dues corrents finalment convergeixen en l’espectacular Interior de la Galette, un oli enorme que representa l’interior d’aquest cafè sota el domini abassegador de l’aranya central, la llum artificial de la qual sembla deformar les actituds dels personatges que il·lumina. Amb aquestes obres ens situem als anys 1903-1905, que són crucials per diverses raons. En primer lloc, van Dongen aconsegueix la seva primera retrospectiva, amb Vollard, aleshores el galerista de referència dels impressionistes i de la pintura més avançada en general. D’altra banda és també el moment de la seva instal·lació al Bateau-Lavoir, nom humorístic amb què es coneixia un immoble atrotinat de Montmartre on s’hi havia instal.at, entre altres aritstes, Picasso. L’encontre amb Picasso, segons defensa l’exposició, va ser decisiu, sobretot perquè Fernande, la seva companya en aquell moment, va provocar que van Dongen, finalment, trobés el seu tema central: la dona. Aquest és un dels moments més interessants de l’exposició: mitjançant la comparació de diferents retrats d’aquesta model, es demostra com van Dongen hi va saber torbar diferents arquetipus femenins. Finalment, però, el que triomfà en el seu art va ser el de la dona conflictiva. En la seva obra posterior ens mostra aquest plantejament fins a l’extrem, amb obres tan explícites com Les lluitadores de Taberni, Modjesko, cantant soprano, La ballarina índia i sobretot, Tableau o el xal espanyol. Malgrat tot, tal i com mostren les últimes obres exposades, van Dongen acabaria abandonant aquesta línia, convertit finalment en un retratista de societat més aviat intranscendent.
Tota aquesta evolució queda ben explicada a l’exposició i al catàleg que l’acompanya, sobretot a l’article d’Anita Hopmans. Però, com hem dit, calia també la incorporació d’obres de Picasso que expliquessin la seva relació amb van Dongen. En aquest sentit, l’exposició és insuficient. Es troben a faltar més obres, algunes de les quals es pertanyen, precisament, a la col·lecció permanent del Museu: per exemple L’espera (Margot) o La nana, que, significativament, són anteriors al trasllat de van Dongen al Bateau-Lavoir. Potser aquesta mancança s’explica pel fet que aquesta exposició, en origen, era una col·laboració entre els museus de Mònaco i Montréal, a la qual s’afegí, més tard, el Picasso de Barcelona.
