Tots passem davant del pobre home apedregat, i molts no sabem ni veure’l. Amb la seva mirada, aquells ulls clars i pregons, l’Albert cercava l’home castigat que tots portem dins per donar-li consol; baixant de Jerusalem a Jericó, l’Albert el veié, se’n compadí, s’hi acostà i se n’ocupà (Lc 10, 33). La seva vida, per convicció i per necessitat, ha estat una recerca constant de com fer el bé als homes que tenia a prop, per amor a Déu. I sempre amb un somriure.
Sobretot, l’Albert necessitava actuar. Abans d’ahir, li explicava que amb una colla havíem estat de recés a Montserrat, i em comentava amb determinació que ell admirava vocació monàstica, però que necessitava “soroll, fum, gent…” . L’Albert necessitava actuar, comprometre’s amb la realitat i amb tots nosaltres.
Amb la seva pacient i lúcida manera de fer, l’Albert ens ha curat a molts de nosaltres. El seu compromís amb la vida a través de la feina, la política i la tasca social ha estat sempre fruit de una compassió profunda, il·luminada per la seva fe i reflectida en totes les iniciatives que us pugueu imaginar.
Abans d’ahir, quan per enèsima vegada parlàvem de què havíem de fer en la política, hem deia preocupat, però esperançat: “resteu atents, no us precipiteu, ajudeu a les persones, però sigueu prudents . Caldrà que penseu en reconstruir.”
Enyorarem les teves cures, les teves paraules amatents, els teus consells. Pregarem. Cuidarem a l’Emília, que t’enyorarà moltíssim. I quedarem compromesos, en la mesura de les nostres possibilitats a fer de bons samaritans com tu, Albert, amb el teu exemple ens has ensenyat.
