Em referiré a un dels grans clàssics grecs. L’exposició de l’amistat, tal com fou entesa per Aristòtil, compren també els altres clàssics i fou el fonament de molts dels estudis que s’han fet al llarg dels segles. Fou ell, juntament amb Sòcrates, Plató, etc., com una llavor que es perfeccionarà amb aportacions posteriors. Tots ells lloaren l’amistat humana fins a fer-ne autèntics panegírics. L’entengueren com un preciós bé que es donava sempre “entre bones persones”.
El pensament grec considerà l’amistat com una realitat viscuda entre iguals: s’estimava l’amic com a una persona pròxima amb qui es donava una especial i sincera entesa, una estimació o una relació afectiva real. Ells no concebien l’amistat amb les divinitats pel simple fet de considerar que aquestes s’havien desinteressat dels homes i de llurs vicissituds per tal de poder-se mantenir sempre en un nivell superior. A més a més, també sostenien alguns que -en contra del que han intentat viure sempre més tard- es podia continuar odiant l’enemic sense que això perjudiqués el bon concepte que es tenia de les relacions humanes “in genere” i de l’amistat, en concret.
Aristòtil es refereix a l’amistat com a una virtut social, bella i atractiva. Deia: “L’amistat és una ànima que viu en dos cossos, un cor que viu en dues ànimes”. Continuava:…“un amic no és pas un que tot ho sap de tu, sinó una persona que, malgrat no saber molt de tu, t’estima de debò”…“L’amic s’alegra dels nostre bé i s’entristeix pels nostres mals”…“L’amic, per tant, no és envejós, no és crític amb els errors, es compromet a corregir-los, és liberal, ajuda en totes les necessitats i l’amistat suposa lloar les bones qualitats de l’altre. Els amics no es cobren els favors, perquè fer-ho gratuïtament és propi de la normal convivència amistosa”. A més a més, “els amics es deleixen per passar el seu temps junts” – temps d’oci, de conversa, d’intercanvi d’opinions – i l’amic manté el bon caràcter en tot moment”. Aristòtil entengué bé com era de fàcil conviure junts quan es dóna la veritable amistat, perquè aquesta -essent un amor sincer i desinteressat, benvolent i agraït- no s’exhauria ni es desgastava amb el pas del temps: un pot viure tranquil i serenament, fins i tot, comptant amb el pas silenciós dels anys. De “la prova del temps” se’n diu duració. L’amistat perdura, deixant que la vida transcorri sense presses, serenament i sense trasbalsos, tot i que el nostre filòsof reconeix que cal conrear l’amistat amb obres i fets; però sense que calguin gaires paraules ni gestos a l’hora de forjar i mostrar els sentiments amicals. Ens dirà també que l’amistat és un “afecte recte i bell”. I afegirà, però, que l’amistat és exigent ja que l’home íntegre, que estima de veritat, “fa moltes coses en favor dels seus amics i de la seva pàtria, fins a donar la vida si es precís”. “L’amistat no es pot trobar en l’home solitari” perquè l’anhel de solitud indica ja un cert egoisme o retraïment. Segons ell, l’amistat no es troba tampoc en aquells que busquen només el “plaer pel plaer”, com un mitjà o una compensació natural. Per això, els homes “dolents” -els hedonistes, injustos, cruels i els qui esperen egoistament només beneficis dels altres…- són incapaços de practicar la veritable amistat, a no ser que experimentin una vera catarsi. Segons ell l’amistat tampoc no té res a veure amb la llagoteria estúpida ni amb el servilisme poruc. Aristòtil accepta que “aquesta amistat virtuosa no sovinteja”, ja que els homes, per regla general, “no solen ser així”. I afegeix que “l’amistat per interès no cerca el bé de l’amic, sinó un cert benefici”. Les amistats interessades no són autèntiques i es dissolen fàcilment quan “l’amic deixa de ser útil o agradable”.
Aristòtil explicarà que l’amistat desinteressada és possible, tot i que ben costosa i escriurà finalment: “Preferim ser estimats, però l’amistat consisteix més aviat en estimar activament, com les mares es complauen en estimar sense pretendre que la seva estimació sigui corresposta”. Afirmarà finalment que “els veritables amics que saben estimar són molt segurs”. El nostre filòsof ens proposa: “ajudarem de bona gana el nostres amics abans que ens cridin; participarem amb joia en les seves alegries i serem lents en acceptar els favors, ja que no és noble estar ansiós de beneficis”. Per a ell, l’amistat és tot un “privilegi” i tenir “amics íntims és una sort que no tots tenen”, ja que “tenir amics en la pobresa i en la desgràcia és com l’últim refugi”….Això ha de passar tant “en la prosperitat com en l’infortuni, en la debilitat, en la desgràcia;…tenir amics és del tot necessari” ja que “tant els béns com els mals s’han de compartir entre els amics”.
