Tot defugint la immediatesa del final de la Cimera de París 2015 sobre el Canvi Climàtic, el dia 18 del pro passat mes de gener, el professor Josep Xercavins de la Universitat Politècnica de Catalunya i membre del Grup Governamental Canvi Climàtic (GGCC) de la UPC va publicar un treball titulat “L’Acord de París: una anàlisi de continguts un mes després”. El prof. Xercavins, un vell i admirat amic, va participar personalment en algunes de les sessions de treball i plenàries de la Cimera de Paris i en moltes de preparatòries que van tenir lloc en diferents ciutats del món, havent presentat propostes recollides en el text oficial, encara que sense efectes legals. Goso oferir-ne un resum que, com a tal, manca d’aprofundiment i exhaustivitat.
El comentari crític amb que el prof. Xercavins encapçala el seu treball és aquest: “És bo que hi hagi hagut un Acord! La metodologia que defineix l’Acord és bona! Si no fos que hi manca el mecanisme de realimentació política indispensable! Un Acord vinculant que no vincula! L’Acord és molt injust pels països pels països en desenvolupament!”.
“Xerca”, com es conegut el prestigiós professor entre els col·legues i amics i amb la qual abreviació estalvia caràcters, considera el canvi climàtic com el desafiament més important que tenim com a humanitat en aquest segle XXI. Manifesta que científicament es constata l’existència d’una mena de nou període geològic/biològic/atmosfèric: l’”Antropocè” (provocat per l’ésser humà). L’Acord de París ha estat la negociació política més important, i/o com a mínim més difícil, del multilateralisme internacional, que posa a la humanitat, d’una manera i d’una altra, en un estadi substancialment millor per a la lluita contra el canvi climàtic (ara i sempre en paraules de Xerca). El món ha rebut, per fi, un missatge clar de que s’ha de lluitar contra el canvi climàtic (CC).
Remarca els dos articles que defineixen els objectius de l’Acord a llarg termini pel que fa a la mitigació del CC. Article 2.a) (la traducció al català és meva) Mantenir l’augment de la temperatura mitjana mundial molt per sota de 2 ºC respecte dels nivells preindustrials, i prosseguir els esforços per a limitar aquest augment de la temperatura a 1,5 ºC respecte del nivells preindustrials, tot reconeixent que això reduiria considerablement els riscs i els efectes del canvi climàtic; Article 4.1. Per acomplir l’objectiu a llarg termini referent a la temperatura que s’estableix a l’article 2, les Parts es proposen aconseguir que les emissions mundials de de gasos d’efecte hivernacle assoleixin el seu punt màxim l’abans possible, tenint present que els països en desenvolupament trigaran més en aconseguir-ho, i a partir d’aquest moment reduir
ràpidament les emissions de gasos d’efecte hivernacle, de conformitat amb la millor informació científica disponible, per assolir un equilibri entre les emissions antropògenes (provocades per l’ésser humà) per les fonts i l’absorció antropògena pels engolidors en la segona meitat del segle, sobre la base de l’equitat i en el context del desenvolupament sostenible i dels esforços per a eradicar la pobresa.
Xerca considera que el fet de formular l’objectiu central a llarg termini d’aquesta manera i no dir clarament com es vol i pot aconseguir això (mantenir a la ratlla fixada l’augment de la temperatura al planeta) és una ambigüitat formal i conceptual molt important i que podem pagar molt cara. Tot el coneixement científic del que disposem actualment ens diu que aquest suposat equilibri només es podrà aconseguir si disminueixen radicalment les emissions antropocèntriques per les fonts (us de combustibles fòssils principalment).Pel que fa a l’absorció antropogènica de gasos d’efecte hivernacle com, per exemple, les de captació i emmagatzematge de carboni, Xerca les considera com “optimisme tecnològic”. I, una llàstima el no haver aconseguit el redactat que apel·lés directa i sense ambigüitats a la dràstica mitigació d’emissions. En qualsevol cas, l’Acord de París és un missatge de fons i de canvi de rumb que dóna al món i, sobretot, als mons econòmics i tecnològics.
Un altre aspecte que Xerca considera que va fer possible l’acord és la metodologia emprada: una bona metodologia, que ja s’havia anat construint al llarg del procés cap a París 2015. No obstant això, comenta el tema que va tenir parat el plenari durant el dissabte a la tarda: el canvi d’un mot molt potent en l’article 4.4. en el que el primer text deia “shall –hauran-” i que, definitivament, va quedar en “should -haurien-“. L’esmentat Article 4.4. diu: “Les Parts que són països desenvolupats haurien de seguir encapçalant els esforços i adoptant metes absolutes de reducció de les emissions per al conjunt de l’economia. Les Parts que són països en desenvolupament haurien de seguir augmentant els seus esforços de mitigació (…). En aquests haurien rau la “vinculació no vinculant” de l’Acord. Però, encara hi ha més.
Article 4.9. Cada Part haurà (aquí sí) de comunicar una contribució determinada a nivell nacional cada cinc anys, (…). Article 4.19. “Totes les Parts haurien d’esforçar-se per formular i comunicar estratègies a llarg termini per a un desenvolupament amb baixes emissions de gasos d’efecte hivernacle,(…)”.
Segons Xerca, l’anàlisi positiva d’aquesta metodologia es basa en dos elements. Primer: el precedent històric, que suposa la realització per part de gairebé tots el països de la Convenció Climàtica de les seves INDCS (Contribucions Previstes Determinades a nivell Nacional). Segon: una lectura confiada, però crec (Xerca) no irrealista, dels articles citats i donar per fet que tothom presentarà cada cinc anys noves i més ambicioses NDCS, més ambiciosos objectius de mitigació. El primer balanç es farà el 2023 i, després, cada cinc anys.
Article 14.3. El resultat del balanç mundial aportarà informació a les Parts per a que actualitzin i millorin , de manera que determinin a nivell nacional, les seves mesures (…). I, això és el que deixa en mans de cada estat determinar a nivell nacional què fer, (…) no hi ha cap mecanisme de retroalimentació multilateral que pugui indicar que ha de fer un o altre. Per concloure i resumint, Xerca considera que tenim un tractat vinculant però que no vincula res (a causa de les condicions posades pels EUA, la Xina i la Índia). Caldrà, però, fer dels resultats dels “balanços mundials” una eina fonamental de pressió política, per part de la ciutadania mundial, que sigui capaç de garantir allò que no garantirà el tractat (…). Si segueix en el camí de l’actual “balanç mundial”, l’augment de la temperatura mitjana a la superfície de la terra serà superior als 3,5 ºC.
Deixaré per a un proper article un punt molt important del treball del prof. Josep Xercavins: “Un acord molt injust pels països en desenvolupament”.
