Per parlar de l’ànima d’algú cal haver-li vist. A l’anima t’hi acostes tot xerrant, i compartint estones d’una certa intimitat. Com això amb en Duran ho he fet, en puc parlar.
Les converses amb en Duran s’han tornat exclusivament transcendents. Les dues darreres vegades que he parlat amb ell (llevat de les típiques frases en tovallola al gimnàs de pijos que compartim) ha estat per temes estrictament personals: va interessar-se per la malaltia d’en Carles i va donar-me un sentit condol per la mort de la mare. Us ben asseguro que tots dos cops ho he agraït i m’he sentit reconfortat per les seves paraules. Aquesta ànima és la propera, amable, càlida i acollidora d’en Duran. Existeix. Jo l’he vist.
Però l’ànima també es percep en la manera d’actuar. I aquí, la cosa canvia. Les seves actuacions cara a mi i la gent amb qui comparteixo política i amistat, no van en aquesta direcció. No son properes, amables, càlides i acollidores. Son viscerals, obsessives, irracionals i amb clars símptomes de mania persecutòria. Els meus amics Carles (que per cert no havia demanat res) i Joan (que per cert es postulava per a un càrrec no remunerat) han estat vetats personal i visceralment per en Duran per ocupar llocs de responsabilitat a l’administració Mas (qui, dit sigui de passada, ho ha acceptat, incomplint la promesa que en Mas em va fer el dia que varem constituir El Matí). No es que els importin els càrrecs, tots dos tenen ofici i en saben viure en els temps que corren, i tots dos saben, perquè no han fet altra cosa, que també es pot fer país fora de l’administració, i en seguiran fent; però qui és en Duran per vetar-los amb aquest argumentari? En nom de qui o què? No han estat els únics. Una colla de companys d’UDC que tampoc no li han rigut prou les gràcies han “begut oli”. La principal acusació es “m’han fet mal”.
Els qui coneixeu en Duran entendreu què us dic. Aquesta és l’ànima negra, l’obsessiva, tirànica. I poruga.
Dues ànimes doncs: una blanca i una negra. En Duran és un home que pateix, però ningú, i menys els “matiners”, no en tenim la culpa. Caldrà que, per ser alguna cosa més que el polític més ben valorat, prengui cura de la seva ànima. Com tots; però especialment els cal als qui en tenen més d’una.
I Duran: quan vulguis en parlem (per evitar parlar per telèfon només quan hi hagi desgràcies)
Nota de la redacció: A les poques hores de publicar aquest article el passat dissabte, la nostra web va sofrir un dels atacs que habitualment pateix quan publiquem articles “polèmics”. N’hem pogut rescatar el text però no els comentaris, raó per la que animem als nostres amables i pacients lectors a corregir-los i augmentar-los si consideren oportú, a risc però que els amics de la llibertat d’expressió tornin a fer de les seves. Serveixi com avís a aquests navegants que la nostra policía, previa denúncia dels fets, serà posada sobre el rastre que aquest cop han deixat, fora de seguir el vell principi del cui prodest, entre d’altres metodologies investigadores.
