Ja gairebé el tenim aquí, un dels moments claus de la legislatura i de ben segur de la història política del nostre país. Aquest mes d’en Juli (per citar als irreductibles gals, amb qui amistosament ens podem identificar avui dia) ens oferirà la negociació sobre el pacte fiscal.
Darrerament, han estat el PSC i el PPC els que s’han queixat del fet que CIU sembla que no els dóna tota la importància que caldria. La líder popular ha recordat al President que els seus, el PSC i CIU representen conjuntament un 80% del país al Parlament i el 90% al Congrés espanyol, això és, una unitat indiscutible i necessària en aquest compàs històric. El portaveu del PSC Jaume Collboni es queixava també de l’immobilisme de CIU vers la seva formació. Llegeixo en un diari català que totes dues formacions amb germà gran espanyol veuen la causa de tal actitud en la fidelitat de la formació que governa vers ERC i les posicions acordades amb ella i ICV.
És exactament aquí, precisament, on es jugarà la nostra decisiva partida: eix català o la citada unitat en les cambres. El President Mas es troba davant d’un problema polític i estratègic important: plantar-se a Madrid amb el suport parlamentari general, encara que això suposi mutilar de ben segur la proposta de pacte fiscal, o apostar per l’eix català i anar a per totes, si bé amb el perill de ser acusat d’abanderar causes radicals. El President no ho té gens fàcil. Cap moment històric ho és.
Tot i així, tal disjuntiva és equívoca i fins i tot falsa, donat que la citada unitat defensada per populars i socialistes és del tot inútil, en tant que el projecte espanyol del qual tots dos són branques no és ni serà compatible (els darrers anys ho han demostrat) amb l’aspiració catalana a poder ser. Aquesta demanda d’unitat per part de PSC i PPC no és garantia de res en tant que ells no tindran res a dir -recordem la història recent- quan arribem a aquell sempre inevitable punt: Espanya o Catalunya? Així doncs, sortir de port català escortats pel PPC i el PSC serveix de ben poc si el destí és Madrid, més enllà de rebaixar expectatives inicials.
CIU no ha de tenir por de demanar el màxim, allò que ens pertoca. No té motius pel temor. D’una banda, perquè ja sabem d’entrada l’hostilitat que el PP en un moment o altre farà explícita, per molt que les intencions inicials persegueixin evitar el xoc. Un menys, doncs, en la unitat. D’altra banda, perquè davant d’una proposta seriosa i de màxims, una oposició dels socialistes catalans bé podria ser el final del PSC tal com el coneixem. Molts votants socialdemòcrates catalanistes no entendran l’actitud d’un PSC un cop més absolutament lligat al PSOE i qui sap si, per fi, el dit sector catalanista mou fitxa de forma contundent per avançar realment. No oblidem que aquella aposta política d’alguns, consistent en desplaçar l’eix nacional per únicament posar atenció en l’eix econòmic i social, s’ha demostrat infructuosa.
Acabem amb una intuïció clau: al marge de les unitats parlamentàries de la senyora Camacho, rere una hipotètica proposta ambiciosa, el President hi té molt més que partits, hi té un país. Un país que de ben segur -per Tutatis!- estarà a l’alçada, Sr. President.
@jordifeixas
